Dependència o independència de Catalunya?


Un bon amic meu, m’ha fet arribar el següent escrit en Castellà, d’Alfons López Tena que és vocal del Consell General del Poder Judicial, el qual he traduït al Català, espero no haver perdut ni una coma del seu sentit i el publico en el meu bloc, perquè trobo que les reflexions són molt interessants i toquen la rel del problema, que cadascun tregui les seves pròpies conclusions.

ALFONS LÓPEZ TENA.

Desprès de trenta anys de democràcia estable, sòlidament ancorats en la Unió Europea i l’euro, impensables els colps d’estat, integrats En la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir a Espanya.

Excepte efusions líriques, amenaces gonadals i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no se sent a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya.

Els unionistes catalans, excepte una certa apel·lació a la resignació I la rutina, tampoc raonen, inclús recorren creixentment al escarni i l’amenaça, ací més pròxims als usos de la dictadura Maoista.

És normal esta afàsia, que s’intenta ocultar davall abundants brams, perquè el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l’estat espanyol qui té moneda i determina els tipus de canvi, els tipus de interès i els aranzels d’importació i exportació. Ja no hi ha mercat Espanyol, ho ha absorbit l’únic europeu, i és Brussel·les qui pren aquestes decisions i s’obra a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa del antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l’estat menys del 40% de la seva producció, i importa d’allí menys del 35%. A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l’accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s’ha convertit en arriscat per ser el únic que els productes catalans són boicotejats pel fet de ser-ho (pràctica del 21% dels madrilenys, segons ABC).

Només li queda a Espanya un mecanisme d’actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i fets són eloqüents: desprès de dècades de detraure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya ( 19.200 milions d’euros el 2005), es desplomen els Serveis Públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, Etc.

Què reben els catalans a canvi de l’espoli fiscal? Ni tan sols la transparència, perquè els balanços fiscals, públics en la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, els oculten a Espanya tant Els governs del PP com els del PSOE.

Què amaguen? Tampoc a l’hora de comprar empreses espanyoles és un avantatge estar A Espanya, perquè la presa de control catalana és bloquejada d’una u una altra manera, i contra ella es blande la Constitució i la xenofòbia, Que no s’invoca enfront d’opes alemanyes o italianes.

A l’espoli de l’estat i l’explotació monopolística dels serveis públics privatitzats s’afegeix la penúria de la Generalitat.

Només una dada: desprès de trenta anys d’autonomia, i per a 7,5 milions d’habitants, el Pressupost català és de 32.000 milions d’euros. Desprès de vuit anys de Autonomia, i per a 5 milions d’habitants, el pressupost escocès és De 46.000 milions d’euros. Escòcia en vuit anys ha aconseguit el doble per habitant d’allò que s’ha aconseguit per Catalunya en trenta.

Mal negoci és avui Espanya per a Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada fins en tractats internacionals (eixos que firma l’estat espanyol prohibint que utilitzen l’aeroport de Barcelona els avions des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, a qui li interessa continuar la dependència? Algú podria explicar algun avantatge comparatiu de la dependència respecte a la independència? (si pot ser, sense insultar).

El problema de Catalunya s’anomena Espanya, que es dedica, per mitjà del aparell de l’estat que els catalans paguen, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionen, ni inversions en infraestructures, Ni TGV a Europa, ni presa de control d’empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.

Ja estan aconseguits els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a La diversitat com sempre, no es concep com plurinacional sinó com a unitària, i percep als ‘diferents’ no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Proclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d’Espanya. Una possessió.

Intentem de bona fe una correcció de l’espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Vam estendre la mà per a només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s’aplica ni compleix, perquè aquest govern espanyol, com els anteriors, No té per què complir la llei quan afecta Catalunya. No passa res, ja ho avalaran com sempre els tribunals Suprem i Constitucional, que per a això els anomenen el PP i el PSOE.

S’equivoquen: bloquejada davall Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d’Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la Independència.

Espanya té molt a guanyar amb un Estat català, perdria un membre descontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que pateixen les llibertats i la democràcia per causa d’una estructura institucional concebuda i practicada per a asegurar el domini d’una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, és aquest domini la causa de les mes grans corrupcions de l’ordre constitucional.

Va dir Azaña que per a mantindre Espanya unida calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha aprés en el seu lloc el mètode de guanyar l’adhesió cordial i interessada de els catalans. en el fons, tant dóna. Es posi com es posi, l’Independència de Catalunya és ineluctable i inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha començat el compte arrere.

Alfons López Tena és vocal del Consell General del Poder Judicial.

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s