Octavi Rodin, pels que tinguin ganes d’aprendre


Fa molts pocs dies vaig descobrir el blog de n’Octavi Rodin i vaig quedar molt sorprès, pel profund coneixement, sentit comú i intel·ligència dels seus escrits, alguns purament històrics, altres de la realitat mundana, fins i tot per ell el tema de les zones blaves i de les actuacions polítiques s’eleva per sobre de la banalitat i entra en el terreny del pensament profund.

Actualment l’estic llegint amb avidesa, és com una font de saviesa en la que cada glop enriqueix una mica.

Com a mostra un botó:

La navalla d’Ockam i la política

Acostuma a passar que, quan algunes coses no surten bé, cerquem el culpable en la conxorxa dels demès. El terme “teoria de la conspiració”, a més, ja comença a ser habitual en moltes informacions periodístiques. Sembla que no és possible concebre determinats esdeveniments sense la presència d’una mà oculta que mogui els fils. Normalment aquesta postura resulta útil, perquè així ens estalviem de revisar i qüestionar tot el procediment. “Hauria sortit bé, però forces alienes i obscures n’han maquinat el fracàs”. Per tant, no és culpa nostra.

En altres ocasions no es tracta d’escórrer “el bulto”, sinó de cercar una explicació més atractiva. Es tracta d’establir un sil·logisme al revés. Comencem per la conclusió, la que volem, la que no estem disposats a qüestionar, i a partir d’ella cerquem les premisses que, d’alguna manera, la “legalitzin”.

Un exemple pintoresc que, al menys, no ofendrà a ningú: hem decidit que a l’univers hi ha altres éssers intel·ligents que ens han visitat o que ens visiten regularment. Això agrada, excita la fantasia dels que ens agrada somniar i creure-ho no sembla que faci mal. Doncs bé, convençuts íntimament d’aquest fet que ningú ha demostrat, cerquem per tota la terra indicis de la presència alienígena i els trobem a dojo. Runes espectaculars que, en la nostra imaginació, disfressem de camps d’aterratge per als ovnis, estàtues de les que clarament deduïm que representen a astronautes, i així tot el que volem.

Repeteixo que aquesta via és útil, i a més còmode perquè sempre permet justificar qualsevol conclusió extreta a priori. Ve a ser com una manifestació de la vella afirmació que la fi justifica els mitjans. Perquè si formulem el sil·logisme en el seu sentit tradicional, analitzant en primer lloc les premisses per a veure quina conclusió en surt, aquesta serà molt diferent. Analitzant les restes arqueològiques, sense idees preconcebudes, no trobarem ni pistes d’aterratge ni astronautes d’una altra galàxia, sols les restes del nostre propi passat.

I això val per a altres àmbits, també per a la política. Admetre l’explicació senzilla comporta, sovint, un reconeixement dels propis errors i un desgast que els representants públics rarament estan disposats a assumir. Recordem la famosa conspiració abertzale-islamista-socialista que alguns mitjans pròxims al PP van difondre per a explicar els fets de l’11-M, o la suposada aliança d’algun jutge amb el govern per a desprestigiar al PP en base a uns presumptes casos de corrupció que, per alguns, sembla que no vinguin al cas.

Em ve al cap un altre aspecte de la política en el que, de forma derivada, es manifesta aquesta forma d’entendre (o de no entendre) els propis errors. Imaginem el govern d’una ciutat adoptant una mesura que, malgrat les bones intencions dels seus promotors, acaba resultant impopular i força discutida políticament. Per exemple, què sé jo, la transformació d’un carrer en un bulevard que ningú demanava, o la implantació d’unes zones blaves d’aparcament que, al final, ningú acabarà entenent. Imaginem que aquestes mesures són fortament contestades i que l’oposició de torn ho aprofita per a desgastar políticament al govern. I imaginem que el govern es defensa atacant a l’oposició per l’ús partidista que fa d’un tema que se suposa d’interès local, i de tan atacar als oponents s’oblida de defensar la seva pròpia proposta. Així, resulta que la proposta és bona intrínsecament i no cal explicar-la. Centrem el focus de l’atenció ciutadana en la maldat dels contrincants i oblidem-nos de per què es barallen.

Repeteixo el que he dit abans. És una postura útil, perquè així no caldrà demostrar la bondat d’una mesura impopular i tot es diluirà en una picabaralla política, una més, de les que ronden el pati habitualment. I la resposta senzilla, que hauria estat l’anàlisi directa de la proposta, s’ha quedat al calaix perquè ja a ningú sembla importar-li.

Diu un vell aforisme, oblidat també al calaix, que la resposta més senzilla és la més probable. Es deriva del pensament de Guilllem d’Ockam, filòsof i teòleg fransciscà anglès de la primera meitat del segle XIV. Complicadament i en el llatí propi de l’època, afirmà que “pluralitas non est ponenda sine neccesitate”, és a dir, “la pluralitat no s’ha de postular sense necessitat”. D’aquesta forma enrevessada, el què manifestava Guillem d’Ockam és que les coses no s’han de complicar si no n’hi ha necessitat, no s’ha de mantenir l’existència d’altres ens, o altres motivacions, o altres manifestacions que les estrictament necessàries. Aquest principi es coneix com la “Navalla d’Ockam”, perquè ve a dir que cal anar esporgant postulats innecessaris fins a deixar al descobert el tronc principal de la realitat. A Guillem d’Ockam aquestes i altres afirmacions el van enfrontar fortament amb el papat, que no estava per bromes a l’hora de discutir sobre qüestions teològiques i no li feia cap gràcia que ningú posés en dubte l’embolcall de la teologia i la litúrgia, i a punt va estar d’acabar a la foguera.

Es coneix també pel principi de parsimònia, suggerint que una explicació es fa plausible en la mesura que s’aguanta en pocs supòsits. Com menys coses cal suposar per a arribar a una conclusió, més probable és aquesta. Una derivació d’aquesta teoria és la de l’economia del pensament, amb la qual cal anar en compte, ja que del seu abús se’n pot derivar una total falta d’imaginació i el col·lapse de les idees.

Al què anava és que, sense la senzillesa que postula Ockam, la conclusió del sil·logisme s’allunya cada vegada més de l’objectiu primari, de la veritat, si voleu. Agafant un dels exemples que he utilitzat abans (i sense cap intenció), el podem construir de les següents maneres:

D’una forma senzilla, sense suposar res:

Premissa 1: Amb la finalitat de millorar la rotació de vehicles i la mobilitat, he decidit ampliar les zones blaves de la ciutat.

Premissa 2: Rebo una forta contestació ciutadana i política.

Conclusió: Cal que vegi si m’he equivocat o si no he sabut explicar la mesura, i rectificar si escau.

O introduint suposicions interessades:

Premissa 1: He adoptat una mesura inqüestionablement bona per a la ciutat, perquè millorarà la rotació de vehicles i la mobilitat.

Premissa 2: Rebo una forta contestació ciutadana i política.

Conclusió: L’oposició, amb l’única finalitat de desgastar al govern, impulsa una campanya en contra de les zones blaves.

I una altra forma, més pintoresca:

Premissa 1: Jo ho faig tot bé 

Premissa 2: Rebo una forta contestació ciutadana i política.

Conclusió: L’oposició i un sector de la ciutadania es conxorxen per a desgastar-me políticament.

Al final, l’únic element inalterable és la batussa. El demès, raonaments i conclusions, es queden al calaix, com la navalla d’Ockam.

Octavi Rodin

http://nodeixodepensar.blogspot.com/2009/02/la-navalla-dockam-i-la-politica.html#comment-form

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s