Octavi Rodin, les torres d’ivori i les zones blaves.


Fa ja una setmana que vaig llegir aquest post d’en Octavi, que supura coneixements, intel·ligència i saviesa d’aquella que et dona la reflexió i el temps. En principi només volia fer-vos avinent a qui no ho hagués llegit en el seu blog, la part final del post, que era on parla de la realitat mundana d’Igualada, però em sabia greu trencar l’ introducció, doncs també és alliçonadora. En fi, com es llarg no m’estenc més i os deixo amb l’enriquidora lectura. Gracies per prestar-me les teves paraules Octavi!

Torres d’ivori

Alguna cosa té una torre que la converteix en un indret desitjat, un refugi i una defensa, i en la cimera des d’on albirar, si escau, tot allò que hom pretén controlar. Com més alta, més seguretat ens dóna, i més poder, el real i el presumpte. La torre ha estat sempre l’element principal de les fortificacions, el nucli del castell i, de fet, la torre de l’homenatge acostuma a romandre més temps dempeus que la resta d’elements fortificats. Serà perquè constitueix el darrer reducte de la resistència. Una vegada l’enemic és dins, tota resistència ja és inútil, cau el castell i cau el senyor.

En el fons, qualsevol torre té quelcom de defensa i de refugi. Però no es tracta sempre de torres amb merlets de pedra. A vegades la torre és d’ivori i té com a principal finalitat l’aïllament del seu senyor de tot allò que destorba el poder i la raó presumptes de que creu gaudir. I a vegades no és altra cosa que un refugi, l’amagatall on encabir les nostres pors, del què hi ha a fora i del que tenim dins nostre, que sovint és el que més ens atemoreix.

I també té quelcom d’exhibició, l’aparador de tot allò nostre que temem mostrar però volem que es vegi. Simeó l’Estilita (del grec stylos, columna), fou un anacoreta siríac nascut al 390 que, fermament decidit a imitar Jesús, dedicà la seva vida a privar-se de tot el que podia, a cultivar el seu sofriment i predicar el dels altres. Sembla que als 15 anys entrà en un convent, del que el feren fora al poc temps, per considerar totalment exagerades les seves mostres de penitència –cilicis, llargs dejunis, penitències extremes- i un mal exemple per a la resta de la comunitat, que no estava disposada a assolir uns nivells de sacrifici tan elevats. Així que l’home es refugià en una cova del desert, decidit a passar una llarga vida de penitència i privacions, i a seguir la seva peculiar imitació de Crist. Però la vida de l’anacoreta no sols és senzilla, també és anònima, desconeguda, i algun anhel empenyé a Simeó a cercar la manera de mostrar el seu sacrifici, de donar exemple, diria ell.

Així que anà a ciutat i s’enfilà a una columna, i ja no en baixà mai més. S’hi va estar durant trenta anys. Durant aquest temps mostrà al món el sofriment del que era capaç, i predicà constantment a la munió de pelegrins que acudien diàriament als peus de la columna. Fins i tot en l’austeritat i la penitència, en la humilitat i la oració, Simeó sentí la necessitat d’exposar al món allò que creia, i ho feu enlairat en la seva pròpia torre, una columna que durant la resta de la seva vida fou l’aparador de tot allò que, paradoxalment, hauria d’haver estat el més íntim i humil de la seva existència, en un gest que avui seria objecte d’atenció psicològica i potser psiquiàtrica, i llavors era símptoma de santedat, tant que durant segles aparegueren un seguit d’imitadors.

Es tracta, doncs, de resoldre una íntima contradicció. En un gest de reconeixement i autoimposició de la pròpia petitesa, volem que el món sàpiga fins on arriba la nostra modèstia i la nostra humilitat, i per això cal que ens enlairem en una torre ben alta que serà, a la vegada, refugi i aparador.

Però la torre també pot tenir connotacions més negatives, i així passa sovint a la literatura. Recordem El senyor dels anells. Tolkien situa al mal absolut en el més alt d’un torre, des d’on l’ull del malvat Sauron pretén dominar el món. I per a vèncer el mal sempre hi haurà una torre per abatre. Fins i tot la Bíblia en parla: “I sobre tota muntanya alta i sobre tot turó elevat hi haurà d’haver rierols, sèquies d’aigua, en el dia de la gran matança, quan caiguin les torres” (Isaïes, 30:25)

Com a refugi, la torre també pot esdevenir d’ivori. Com a metàfora té un origen dubtós, però probablement relacionat amb les lletanies del rosari marià, en les que s’esmenta a la Verge com a turris eburnea o torre d’ivori. Avui s’utilitza per a designar al lloc on resideixen aquells que s’escapen de la realitat, creguts del seu propi món. Aquí s’hi podria encabir a alguns estudiosos, alguns intel·lectuals i alguns polítics. Probablement també a molta altra gent, més anònima.

La torre d’ivori, respecte de les altres, té un caràcter més immaterial, normalment construïda pel seu propi resident. No calen pedres ni columnes, no calen baralles per a conquerir-les ni homes per a defensar-les. Tots els materials necessaris per a aixecar-les els podem trobar dins nostre. La recepta ha estat assajada des de molt abans de Simeó l’Estilita. En els prestatges de la nostra personalitat sempre hi trobarem la quantitat suficient d’autocomplaença, de satisfacció, vanitat, tossuderia, d’incredulitat envers la raó de l’oponent. Alguna cosa molt íntima ens fa creure que la forma més efectiva de vèncer la contrarietat està en negar-la. El vell mètode de l’estruç, posar el cap en un forat. Tanquem la porta de casa i no entrarà el llop, encara que sigui feta de branques i caigui d’una bufada.

Sembla feble, però és una de les torres més fermes, perquè s’aguanta en la necessitat, especialment en la por, la por a perdre la raó. I sovint la por a perdre una posició privilegiada, especialment si de política parlem.

Pot veure’s algú forçat a romandre en la seva torre d’ivori? Sí, però en el ben entès que sempre haurà estat ell mateix qui ha tancat la porta. La tossuderia en mantenir mesures i disposicions que acaben esdevenint manifestament errònies constitueix el vehicle idoni per a tancar la porta d’algunes torres d’ivori. I si a més de tancar la porta, el polític llença la clau, estarà perdut. L’enroc, una jugada d’escacs en la que intervenen el rei i la torre, no sempre acaba amb victòria. Cabut d’ell mateix, el rei s’ha enrocat i, tancat a la torre, es mostra als seus súbdits radiant d’èxits i raons però, com en el compte, sols ell no s’adona que està despullat.

Hi havia un moment, abans de tancar la porta, en que era possible tornar enrere. Fins i tot, si no ha llençat la clau, el rei pot sortir, rectificar i mostrar-se als seus súbdits vestit amb les gales de la raó. Això hauria pogut passar en el famós Ple de les zones blaves. Un moment abans de tancar la porta, el governant tingué una oportunitat immillorable de rectificar i convertir l’assetjament ciutadà en una victòria personal. Imaginem-ho. Fent ús d’un sentiment pràctic sempre necessari, i quasi bé astut, l’alcalde hauria pogut rectificar, mostrar al poble el seu convenciment que alguna cosa no funciona bé en el tema de les zones blaves des del moment que suscita tanta oposició i oferir la seva disponibilitat a tots els grups municipals per a cercar una solució conjunta al problema de l’aparcament, compromís que l’oposició s’hauria vist obligada a acceptar. Crec que fins i tot l’alcalde hauria pogut esdevenir, quasi bé, un heroi. Però va tancar la porta i llençà la clau. Ara, com en sortirà de la seva torre de marfil, sinó és que el fan fora des de l’exterior?

Quan s’ha deixat que les coses vagin més enllà del raonable, quan s’han cremat els vaixells i vedat qualsevol camí de tornada, la torre d’ivori esdevé una presó, difícil d’abatre, però que caurà, tard o d’hora, pel joc democràtic de les eleccions. Torres més altes han caigut.

Octavi Rodin

http://nodeixodepensar.blogspot.com/2009/02/torres-divori.html

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s