En un mitjà de comunicació local he llegit un article prou interessant de n’Ada Jover intitulat “Hipocresia social?“, el qual em prenc la llibertat de comentar en el meu blog.
Apreciada Ada,
Trobo que són bones reflexions, encara que generalitzar sempre comporta homogeneïtzar. Tens molta raó quan parles de que molts s’expressen per quedar bé i no diuen el que realment pensen. Permetem però fer unes reflexions i, si no es molt demanar començaria per a mi mateix.
Els que no volen discutir-me els arguments que faig servir en els meus comentaris, em pengen l’etiqueta de ser “un conegut militant de CDC“, com si això fos una veritat universal, unívoca i excloent o una xacra social que els invalida. Crec que en realitat aquest comportament només és una postura defensiva i covarda, per manca de quelcom, per rebatre arguments. Una postura “facilona” a nivell de gent vagarosa i poc acostumada a l’esforç intel·lectual.
Jo he tirat pel dret en les meves opinions, que son això, opinions i per tant discutibles. La gent que em coneix em diu que son políticament incorrectes i es el mateix argument que fan servir alguns mitjans de comunicació local, per no publicar els meus articles d’opinió. Raó per la qual vaig decidir fer-ho en un blog.
Quan veig i visc en les meves carns aquest tipus de censura, més pròpies d’altres temps, me n’adono que el poder no només es preocupa de el que s’ha de fer, sinó també el que s’ha de dir i a voltes, fins i tot com.
La potestat d’atorgar la propaganda i subvencions directes o encobertes, hi té molt a veure. Així un mateix article d’opinió en un mitjà de comunicació pot ser aplaudit i a l’altre rebutjat obertament, però al final cap d’ells el publica. No sigui que es sofreixin represàlies institucionals, subtils o descarades. En fi que la pela es la pela i l’opinió és l’opinió.
Vull aclarir abans que tot, que no estic parlant de periodistes, que em mereixen tots els respectes, sinó de polítiques de les empreses editorials. Crec que no tot es vàlid, per sobreviure.
Nomes cal mirar algun dels mitjans de comunicació locals on es dediquen uns espais desmesurats, sobretot en fotografies dels xupa-espais de sempre, setmana rere setmana, sense pausa, i sense cap mena de rubor. I ja no parlo de pamflets de propaganda d’alguns pobles, en un d’ells de 30 pagines, el polític en qüestió hi surt 36 vegades!!! En altres hi surten en cada pagina o varies vegades en la mateixa pagina. A les televisions locals, més del mateix. A alguna ja se la coneix amb el nom de l’alcalde amb la paraula televisió al darrera. Semblen fetes expressament pel lluïment dels patrocinadors, que son els mateixos polítics al poder. I al final cansen fins i tot al seguidor mes incondicional.
No puc oblidar, i aquesta és la qüestió de fons, d’on surten els diners per fer aquestes manipulacions. Malauradament de “fons” que son de tots i no pas de la butxaca dels polítics en concret.
L’amo dels diners som nosaltres, els ciutadans. I per això ja seria hora que sortíssim a reclamar al carrer. Potser en lloc de tanta quantitat caldria més qualitat. Uns mitjans més dignes i més objectius, que oblidessin de dir només el que és políticament correcte i anessin fins el fons dels problemes. Que deixin de lloar les glories i les virtuts dels nostres servidors, que de tant ensabonar-los ja semblen els nostres amos. Seria desitjable que facin la seva feina i potser aleshores no tindrien ni espai ni temps pels xupa-càmeres o xupa-espais. El compromís de cadascú, ja no estaria potser tan mediatitzat.
Si no hi ha altres veritats i noticies que les que generen els polítics potser no cal llegir ni escoltar, perquè són pura propaganda. Si els ciutadans no podem dir veritats i la nostra veu no és escoltada per qui pertoca, mes val que pleguem. Simplement fem pena o és que tenim por. I si és això, més val que ens ho fem mirar.
Però clar, com ja he dit al principi, la pela es la pela. Avui hi ha qui dels rosegons en fa banquets i potser jo sigui un il·lús pensant que això pot canviar.
Una persona assenyada em preguntava l’altre dia si a la meva edat encara creia en els Reis Mags. I la meva resposta va ser: “Per força! Tinc nets i confien en mi“.
Només una petita reflexió final sobre la següent sentencia: “Només amb la veritat es va a tot arreu“, Però què és la veritat? Quina? De qui? Algú la vol saber? Algú vol defensar-la?
Conclusió, la hipocresia social, no desapareixerà si no som valents i lluitem pel que creiem verdader i just. Si tot ens està bé tampoc protestarem, ni en cercles reduïts, ni amb la boca petita. Com diuen “De covards no hi ha res escrit“.
Fins un altre i que ho reflexioneu bé.
Josep M. Torras Payerol
aqualata 