Crònica interessada d’un llibre d’en Loperena.


Estic quasi acabant el llibre d’en Josep Maria Loperena, “El circo de la política“, el qual trobo fascinant per entendre el rerefons de tota la transició democràtica i entre moltes altres coses el perquè els Catalans tenim tan difícil que ens reconeguin els drets, com a ciutadans de primera. En essència, resumint molt i en una interpretació lliure, podríem dir que la constitució que van crear amb la col·laboració del “Tato” Torcuato Fernandez Miranda mentor d’en Juan Carlos i amb l’inestimable ajuda d’en Adolfo Suarez entre altres, no deixa massa, per no dir cap, marge de maniobra encara a dia avui, a les Comunitats autònomes “diferents“. Tot amb la finalitat de la “unidad de España“. Ja que sense aquesta unitat, no hi podria haver la Monarquia, que ens va imposar l'”absent” com l’anomena ell, “todo atado i bien atado“, amb la complicitat necessària i vergonyant dels grans partits polítics Espanyols. En fi, es un resum molt escarit d’un llibre que vaig comprar en sentir que parlava de la revolució dels nans, per fer fora a Maragall i ha resultat ser una perla per comprendre l’Historia de la transició, des d’un punt de vista diferent.

Com que jo he tingut, diguem-ne certes dificultats en ser publicat en mitjans locals, des que vaig començar a parlar de polítics i de política local, fins al punt d’estar quasi vedat o vedat del tot, amb l’honrosa excepció d’un mitjà 2.0 com és el anoiadiari.cat. M’he pres la molèstia d’extreure i traduir un petit tros del llibre en el que parla de la política editorial dels mitjans de comunicació. Que cadascú en tregui i dimensioni a nivell local, el que li sembli convenient i allà cada un amb la seva consciencia, però jo ho he trobat molt escaient. A bon entenedor poques paraules.

Pag. 405:

“La política editorial és una expressió semàntica de la paraula «censura». És una maldestra i hipòcrita manera de dir que l’article és massa agressiu o que no interessa reincidir amb crítiques contra determinats polítics. Encara que, la majoria de les vegades, com em va dir un dia Josep Cuní, la causa era molt més senzilla. La paraula «censura» no pot pronunciar-se en cap mitjà de comunicació. Oficialment no existeix. No obstant això la meva condició de jurista m’ha fet desconfiar de gairebé tot, conec les limitacions d’aquest dret fonamental. Sé que els que mantenen en la seva ànima aquells tres obstacles que impedeixen a les persones viure en llibertat, la rutina, la submissió i la por, són els censors actuals, és a dir, els polítics, els buròcrates de maniguet i de visera del segle XXI i els «trepes» de tres al quart.

A Espanya els dos grans partits, el que governa i el de l’oposició, estan recolzats per importants rotatius, emissores de ràdio i cadenes de televisió. Aquesta pràctica, en principi, és lícita. La primera vegada que vaig anar a París em va sorprendre la profusió de diaris que hi havia en els quioscos. Vaig observar que, en tots ells, la informació pràcticament era la mateixa, però que els articles d’opinió diferien radicalment uns dels altres, segons fos el color del seu diari. Era una pràctica democràtica que permetia el lector contrastar criteris i opinions. Respecte a la televisió passa pràcticament el mateix.

Tanmateix quan s’utilitzen les cadenes oficials per donar suport al partit que governa, em refereixo a les que paga el poble amb els seus impostos, la cosa varia. Aquestes han mantenir una veracitat a la notícia i una objectivitat en l’opinió fora del comú. Però, com és sabut, Espanya “is different“. Aquí, els que manen utilitzen fraudulentament les cadenes oficials, les ràdios nacionals i les cadenes afins com Telemadrid, o la COPE en el seu propi profit. És una pràctica espúria i vergonyant que s’incrementa en progressió geomètrica durant les campanyes electorals.”

Que us aprofiti i fins un altre.

Josep M. Torras Payerol

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s