EBA’s versus CSA i altres disquisicions.


Comentari publicat per en Ramón Serna en el post del Anoiadiari i la meva resposta, sobre la polèmica entre el CSA i l’EBA per gestionar el CAP d’Igualada Nord.

He llegit amb interès article i comentaris. Anem per punts. 1.- Com a treballador de la sanitat pública, em sembla exagerat dir que destituir una persona d’un càrrec és una represàlia. Aquesta mena de càrrecs (a la pública com a la privada) són de confiança. Qui l’agafa és perquè el vol i sap a què s’exposa. 2.- Les EBA (entitats de base associativa), són entitats mercantils, SL amb ànim de lucre, per definició. Només per això no haurien de gestionar la sanitat pública. Us convido a llegir el nostre manifest contra les EBAs a www.catacctsiac.cat, així com el meu article sobre la privatització de la sanitat a Catalunya del llibre ¿Por nuestra salud? penjat de la vinyeta contra el copagament de la sanitat. 3.- L’EBA que la majoria defenseu, si bé presenta la doble característica inèdita d’estar composada per dones i sembla que majoritàriament per infermeres, té el destí fixat a ACEBA, associació d’EBAs que forma part del mateix antic CHC que aquí es critica, i també de la UCH, que encara és pitjor. Altres noms com Iasist, etc. són vius per la mateixa política que defensa les EBAs.

Que tot està podrit? Doncs clar, perquè els deixem, perquè no tenim nassos per exigir una participació real en totes i cadascuna de les decisions que ens afecten. Esteu en ple procés de constitució del vostre govern territorial de salut en que, teòricament, ha d’haver participació ciutadana. Us convido a lluitar per ltal que s’hi senti la vostra veu.”

Ramón Serna.

Benvolgut Ramón,

Com tu dius anem a pams.

Ací, al menys per la meva part, no s’intenta fer dogmatisme, sinó intentar debatre amb pragmatisme, que són dos ismes molt diferents.

Per començar hem de dir que “represàlia” és l’acció de prendre alguna cosa d’algú o de causar-li un dany en correspondència a un altre perjudici o dany que ell ha causat. Així que en puritat aquest no seria una represàlia perquè ningú havia fet cap dany previ. Si vols podem dir-ne arbitrarietat, abús de poder, llei de l’embut… i si m’apures t’acceptaré crisi, això de crisi de confiança. I si és cert que per a tu càrrec de confiança vol dir submissió, aplanament o renúncia al propi criteri, he de dir que estem en desacord. En aquest cas no s’han destituït dues persones per casualitat sinó per l’interès partidista i per l’acció directa o indirecta de la gent del CSA.

En quan a que les EBA’s no haurien de gestionar la sanitat pública per principi – perquè són empreses amb ànim de lucre – és una opinió personal i no un fet. La realitat és una altra. Com tota opinió és ben legítima però no imposable. En canvi la llei si que ho és, i aquesta diu que és un concurs obert i que les EBA’s poden participar-hi. Qui es salta una llei, i més si ocupa un càrrec públic comet un delicte tipificat pel codi penal. I avui no es poden fer les arbitrarietats que es feien en temps passat. No estem en una dictadura on uns poden dir qui són els bons i posar els altres en el cistell dels dolents. Vols dir que els del CSA són unes germanetes de la caritat i els de les EBA dimonis vestits de metges i infermeres?

Mira la Sra. Montserrat Mateu, ha deixat temporalment de exercir la noble professió pública de mestre per actuar com regidora a ple temps. Tu creus que si no cobrés els € 60.000 anuals, hagués fet aquest pas? O mirant-ho d’una altre manera, si cobrés menys a l’Ajuntament que fent de mestra hauria fet aquest “sacrifici”, per la causa? Això ho podem considerar ànim de lucre? o com ho definiries tu? Que consti que no és una crítica sinó un simple comentari.

Em sembla que el debat no està en si són dones o infermeres. Vols dir que s’ha de parlar de masclisme o feminisme? S’està denunciant una injustícia i probablement una irregularitat o un delicte que no pot anar als tribunals per la dificultat de la prova, però d’una evidència manifesta seguint el teu propi raonament. Tu et manifestes un detractor de les EBA’s i evidentment la teva la teva opinió està influenciada per aquest posicionament. Però no estem en un debat d’idees teòriques sinó en l’avaluació d’uns fets concrets.

Dir que la sanitat hauria de ser pública i només pública, és una posició doctrinal de la gent que cregui en això. A mi em sembla una argumentació molt pobre. Inclús des del punt de vista dialèctic comunista. Això de Blanc o negre perquè “és així”, no és precisament la millor forma de convèncer als que no ho veuen igual.

L’eficiència i l’eficàcia com ja he dit altres vegades, no són precisament les virtuts de les coses públiques. El que és del comú no és de ningú, diu un vell aforisme català. I no tota la gent d’esquerres pensa igual. Tenim un president de la Generalitat, que no creu en l’escola pública – i no és precisament de dretes – perquè creu més en l’Escola Alemanya privada on va estudiar en Pujol – i per això hi envia els seus fills -, que en les escoles on porten els fills la majoria dels seus votants. I en quant sanitat tres quarts del mateix. Mai n’he vist a cap fent cua a la seguretat social. Clar que potser que facin ús privat de la Sanitat Pública, que encara és pitjor. Per tant seguim anant per pams. Podríem dir que qui ho predica, ho proclama i en viu, no ho practica i ni hi creu.

Jo crec que s’administra millor si l’empresa és privada i es juguen els seus diners. Quan no s’hi juguen res, sols el dogmatisme. Es sol fer molta propaganda i demagògia i els que hi treballen viuen molt bé, però ningú assegura que els malats estiguin més ben o atesos o millor cuidats.

Et donaré uns quants exemples que diferencien el públic amb el privat.

Els gerents dels ens públics i càrrecs directius públics no els trien, en la majoria dels casos, pel seu currículum, la seva eficiència, o la seva eficàcia, sinó pel seu ADN polític – carnet – i habitualment es practica el nepotisme. Amb les puntualitzacions que vulguis, però aquesta regla és general i faig servir les teves paraules – tot està podrit -. D’excepcions tan poques com vulguis i no parlo del personal sanitari o educatiu. D’aquest, com a tot arreu, n’hi ha de molt bons, de bons, de normals, de dolents i de molt dolents. Però a la privada conta el currículum, pesen les responsabilitats i si fan les coses malament solen haver-hi conseqüències.

Els gestors d’una empresa amb “ànim de lucre” com dius tu, quan es presenten a un concurs, ho fan amb la intenció de gestionar i de fer-ho be i evidentment de guanyar-hi quelcom. Però curiosament costen molts menys diners al contribuent. Mira sinó el que costa a l’estat una plaça pública en l’educació i el cost de la privada. I ves per on. Les escoles privades no estan buides, i a la que comentàvem abans del president Montilla no pot entrar-hi qui vol… En sanitat les comparacions són més difícils de fer perquè els serveis no són tan homogenis, però n’hi ha molts que la pròpia seguretat social prefereix derivar a la privada per no fer les inversions o perquè simplement li és més econòmic. I ja no diguem el control de les ILT que la incapacitat de la Seguretat Social per gestionar-les de manera adequada, va fer que es transferissin tot el possible a les Mútues d’Accident.

Els públics tans se val si ho fan be o malament. Està demostrat i ben demostrat, que ells ja tenen una feina de per vida i pensen que cobraran sempre. Amb els triennis ja en tenen prou per prosperar i facin el que facin mai resulten responsables del que fan. Ni tan sols hi ha responsabilitat política del que els ha posat en el càrrec…

Amb els mateixos diners, una empresa privada pot i vol fer la gestió sense perdre gens ni mica la qualitat del servei i optimitzant els recursos, basant-se en el fet, no de gastar menys en ares de tenir més benefici, sinó de gastar millor i aquí hi pot haver el benefici, que no el lucre. Perquè d’una activitat regulada ningú es pot fer milionari legalment.

Un gestor public no té cap necessitat d’optimitzar. Li és igual si ho fa o no. Ningú li demanarà comptes. I s’ho ha de gastar tot perquè sinó l’any següent li retallen el pressupost. La feina no li han donat precisament per ser molt bon gestor (aquests estan majoritàriament a la privada), sinó per les altres circumstancies ja esmentades.

Els privats poden i volen optimitzar molt, per exemple amb els proveïdors, que no seran els amics de la mateixa corda, sinó gent que com ells que mira de que la relació qualitat / preu sigui la més adequada. I a més els hauran de pagar a l’hora i per tant sense sobrepreu per la mora.

El públics, tan se val a qui triïn o mes aviat els seus criteris no acostumen a ser els de qualitat / preu, sinó els de qui dona el servei o el subministrament i amb els criteris de tots coneguts. Clientelisme polític.

Els gestors públics estaran sempre subjectes als canvis polítics, doncs segons manin uns o els altres es poden quedar sense feina. Per tant viuran i gestionaran al dia. Cosa que no passa amb els privats que han de fer una carrera professional i els interessa tenir una bona carta de presentació per assolir una nova feina o una major responsabilitat.

Per mostra de tot lo explicat un botó: La gent que gestiona del CSA ha sigut advertida pel Síndic de Comptes, perquè hi havien irregularitats comptables. Entre elles certes concessions de serveis i amb subministradors irregulars. Clar que ells han donat les culpes a altres o a contractes anteriors. També irregulars per aquesta regla de tres, oi?

Però el Síndic no entra en disquisicions exculpatòries sinó que està parlant de la gestió dels comptes i la forma de fer-los. D’explicacions les que vulguis, però d’irregularitats també. I aquest és el Consorci Sanitari de l’Anoia – 60% del Catsalut – el que ho vol portar i controlar tot en Sanitat a la Comarca.

Potser una mica de competència privada en la gestió, ajudaria que les coses es fessin millor, pel simple fet de que totes les comparacions són odioses. Però pot ser del que es tracta és posar-ho tot dins el mateix sac i embolica que fa fort. Els debats ideològics amb diners pel mig solen ser així

I aquest cas particular es pot estendre tant com es vulgui. El dogmatisme de que la sanitat ha de ser absolutament pública és una fal·làcia més. Es tracta de trobar les avantatges de la pública i la privada per donar millor servei al ciutadà. Perquè, com tot, en aquesta vida cal que hi hagi premi per estimular a la millora. Si no n’hi ha no es prenen riscos, no sigui que per això es perdi la feina. I si ja tens el premi sense haver-hi de fer res, o no tens responsabilitats en el que fas, tampoc hi ha voluntat de millora. I res d’això és bo per la “salut”.

Per últim, em pots dir com poden participar els ciutadans amb aquest procés de la salut si és una cosa pública a la que només tenen accés els polítics de torn? Explica’m com fer-ho, d’una manera realista.

Cordialment.

Fins un altre.

Josep M. Torras Payerol

PD: En honor a la veritat haig de dir que en la correcció d’estil i en certs punts en els que jo no en tenia prou coneixement m’ha ajudat un bon amic. Gracies amic!

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s