Del discurs i del llibre res a comentar, apart de les bones aportacions del Ricard Espelt i la Laia Segura. Per cert jo també tinc al mòbil la cançó “Blowing in the wind” del mestre Dylan.
De la tertúlia he sortit mosquejat i els que esperin una crònica del llibre o del discurs sobre ell llibre, en sortiran decebuts.
Simplement hi han cert exercicis de fariseisme del tipus: “tots els demés si, nosaltres no” que em treuen de polleguera i que no tocaven avui. El que estigui sense pecat que tiri la primera pedra! Parlem!?
D’una banda dir que seria molt bonic, tractar be a tots els polítics inclús els del propi partit (devia anar per la Marina Llansana) i d’altre al mateix temps criticar indirectament i subtilment als altres, a través de la pròpia pretesa bondat, es com tirar la pedra i amagar la ma.
D’altre banda aquest ús exclusiu del independentisme, em fascina “ara toca, ara no toca”, suposo que a la pròxima legislatura deu ser prioritari, sobretot si han serioses possibilitats de no governar.
El número dos per Barcelona és molt significatiu i la renúncia de la Marina també, amb tots els respectes cap a ella.
Ja n’estic una mica tip en aquesta divisió per etiquetes, del mon que ens envolta. Hi deu haver de tot en la vinya del senyor. Encara que sigui dins la nostra vinya!
Aquesta pretesa innocència – definició pròpia – deu servir per mantenir la menjadora, ja que segons hem sentit avui, el llibre no tindrà beneficis, hi ara! O sigui que a seguir vivint de la política, que ja són uns quants anys, des de els 18 si no m’equivoco. Perquè viure amb el sou d’un escriptor no, oi! Vaja de segons quin escriptor, vull dir!
Del 2.0 jo en sóc un avi 2.0 i la informàtica fa unes quantes dècades que m’hi dedico com a “hobby” i no pretenc escriure llibres, ni tan sols “opis” en diaris esportius, em conformo amb el meu blog. Perquè per això alguns han estudiat periodisme a la Universitat (la Marina), mentre altres aprofitaven la conjuntura.
La meritocràcia del bon Ricard, no deu ser aplicable en aquest cas.
Ah! He comprat un llibre, no puc sortir d’una llibreria sense. Es per regalar i amb un títol prou significatiu: “Ridículament correcte” d’Anthony Browne. A mi em va agradar i el vaig regalar – acostumo a fer-ho, quan m’agraden – i al que li donaré aquest segon exemplar espero que també li agradi, possiblement hi aprendrà quelcom. Per cert és un polític, al que com a persona li tinc molta estima.
Perquè al final de tot, tots som persones i cadascuna ens mereix una “opi” diferent, o aquí del que es tracta per simplificar és posar etiquetes a la gent de bons i dolents segons siguin dels nostres o dels contraris?
Ho sento per en Ricard, però aquesta és la meva “opi”, no del llibre sinó del autor, jo per coses de l’edat no sóc ni pretenc ser tan innocent i és que el diable sap mes per vell que per savi i jo ja em perdonareu, fa dies que he deixat de ser políticament correcte.
Possiblement hagués fins i tot comprat el llibre – sense firmar “of course” – perquè de llegir llegeixo força, però com ja he dit, hi han actituds que em treuen de polleguera. Encara que vinguin del President del Parlament Català, perquè “l’habit no fa el monjo” i suposo que avui no parlava “ex catedra”.
Ho sento també pels amics d’Esquerra, que tenen tots els meus respectes.
Fins una altre.
Josep M. Torras Payerol
PD: De matinada amb el cap mes fresc i sense “bad feelings”, he decidit que potser amb llegiré la versió digital del llibre. Intentaré el difícil exercici de separar al autor del seu llibre, deixant de banda els prejudicis en ares de la equanimitat. Si tinc quelcom més a dir ja os ho faré saber. Però no crec que la meva “opi” sigui tan important, com perquè alguns me l’hagin quasi exigit.
aqualata 