Una visió, si més no, peculiar de la sentencia del TC, pel meu amic Octavi (en Josep Ferreres)



Es necessita una gran capacitat d’abstracció, de cultura, de sentit comú i una dosi de genialitat, per interpretar la sentencia sobre l’Estatut d’una manera tan subtil i a la vegada tan còmica. Diuen que el sentit de l’humor és senyal d’intel·ligència.
Interpretació que tal vegada no estigui al abast d’unes ments tan sorrudes, recargolades i ofuscades en preservar escencias nacionales de una “constitución amb Ñ”, elaborada per ments purament Franquistes i que pertany a un passat més empolsegat que una altre cosa. Diuen que el pensament et farà lliure doncs aquestos rònecs membres del TC que intenten absurdament coartar i limitar la voluntat d’un poble, són els pitjors esclaus d’un passat que ja no existeix i que mai hauria d’haver existit: “España, una, grande i libre”?!
En fi com que el post és molt fi i una mica llarg no us entretinc mes.
Josep M.
Per Octavi Rodin, dissabte 10 de Juliol de 2010 14:29
A casa sempre m’han dit que en això de les lectures sóc estrany. Ja m’ho deien de petit: “nen, no llegeixis aquestes coses que no són per a la teva edat”. I estrany com sóc, m’ha semblat que, ara que en tinc l’ocasió, estaria bé que em llegís la sentència de l’Estatut. Així que, ni corto ni perezoso, que diuen per enllà, me la vaig baixar ahir mateix de la web del Tribunal Constitucional. Un totxo de 881 pàgines amb pretensions de document més o menys jurídic. No cal dir que a casa hi ha hagut un drama. “Nens, el pare s’ha trastocat”. Els veïns murmuren: “Ja es veia a venir que un dia o altre li havia de passar”. Els nens ploren, la dona maleeix, potser em faran tancar, però jo, sorrut, m’aferro a la sentència i me la llegeixo d’una tirada, amagat al despatx, aïllat, capficat i sense escoltar res més.
I un cop acabada la lectura, surto com Moisès baixava de la muntanya, amb els cabells blancs, la mirada il·luminada i la veritat impresa a les taules de la llei. “Esposa, fills, amics meus, veïns i companys, eus aquí l’explicació de tot plegat. Catalunya és una nació retòrica, i els nostres símbols nacionals són nacionals perquè es refereixen a la nacionalitat i no a la nació”. “Aaaaah…….”, han respost bocabadats la dona, els fills, els veïns, els companys i el lampista, que casualment era a casa fent unes feines al desaigua de la cuina. Després han trucat al metge.
Pare, què és una nacionalitat?”, em pregunta el més petit. “Mira fill meu, una nacionalitat és com una nació però sense estat”. “I una nació?”, segueix la criatura. “Apunta, nen, la nació és una comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.” (ho portava anotat en una xuleta perquè la pregunta me la veia a venir).
No ha fet el noi cara d’entendre’m. Em sembla que fins i tot l’he espantat, perquè ja començava a sanglotar, així que he procurat arreglar la situació ajupint-me fins al nivell dels seus ulls, agafant-lo pels braços i adoptant el to més persuasiu que he pogut. “Veuràs, fill meu, hi ha coses que fa que ens sentim una nació perquè sentim que a través seu tenim una identitat comuna. Per exemple, tenim un idioma comú, tenim una història com a poble, tenim una cultura diferenciada de les altres, ni més bona ni més dolenta, però diferent, i sobre tot tenim ganes que se’ns reconegui com a poble amb identitat pròpia. Si tenim tot això, és que som una nació, però ens falta un estat propi, i mentre no el tinguem oficialment sols som una nacionalitat”.
Em sembla que l’he tranquilitzat, tot i que no sé si m’ha entès. “Pare, puc anar a jugar?”. “És clar que sí, fill meu”. Dono la volta i em trobo la dona que em mira amb ulls servers. “No et fa vergonya, Octavi, entabanar als teus fills amb aquestes ximpleries? Que en menjarem, de la nació?”. “No ho entens, dona, aquí ho diu ben clar”, i li assenyalo directament un paràgraf de la pàgina 469 de la sentència (hi tenia un punt, perquè sabia que sortiria). “Fixat què hi diu: En atención al sentido terminante del art. 2 CE ha de quedar, pues, desprovista de alcance jurídico interpretativo la referida mención del preámbulo a la realidad nacional de Cataluña y a la declaración del Parlamento de Cataluña sobre la nación catalana, sin perjuicio de que en cualquier contexto que no sea el jurídico-constitucional la autorepresentación de una colectividad como una realidad nacional en sentido ideológico, histórico o cultural tenga plena cabida en el Ordenamiento democrático como expresión de una idea perfectamente legítima. O sigui que som una nació no-legal, que és com dir que ho som però no es pot dir. Vaja, que reconeixen que ho som perquè tenim tot un munt de vincles que fa que ens puguem considerar una nació, però que ells no ho reconeixeran mai. Per això no tenim estat i per això sempre serem una nacionalitat, com una tribu, perquè m’entenguis. I tot el que es digui nacional a Catalunya és nacional perquè es refereix a la nacionalitat i no a la nació, ja que si es referís a la nació no podria ser nacional perquè no tenim estat i per tant sols es podria referir a la nació espanyola, que sí que té estat, encara que si no tingués estat propi tampoc tindria nacionalitat, perquè la nacionalitat vol dir que encara que no hi hagi estat hi ha elements de la nació sense que es pugui anomenar nació. Entens el què et vull dir?”
Octavi, et prohibeixo que parlis així als meus fills”. Estava fora de sí, i d’una revolada m’ha pres la sentència de la mà i l’ha llençada enlaire, provocant una pluja de papers pel menjador que ha fet força gràcia a la canalla. Després s’ha posat a plorar. La veïna l’ha agafat per l’espatlla i m’ha mirat severament, el lampista se m’ha acostat molt decidit amb la clau anglesa a la mà; “senyora, vol que ho arregli jo, això?”, i els nens han començat a fer avions de paper amb els folis de la sentència.
Per què ens ho fas això, Octavi, és que no hem estat sempre al teu costat? Que ja no ens estimes? No podries ser un marit i un pare normal, i dedicar-te a veure els partits de la selecció, com fan tots?”. Després han tocat al timbre. Era el metge i un parell d’infermers. També han vingut uns psicòlegs dels equips d’atenció de la Generalitat per les catàstrofes i els accidents.
Tots plegats m’han estat parlant una llarga estona i, a més, m’han fet prendre uns medicaments que reconec que m’han anat molt bé. Ara estic més tranquil. M’han lligat al llit, però és per la meva seguretat, i m’han posat una tele a l’habitació perquè m’entretingui a veure els programes que més en convenen, com els partits de la roja i els debats de la noria. Diuen que si em porto bé, també podré veure els d’Intereconomia, que són molt interessants i convenen als bons espanyols i als bons cristians. I que ni hi pensi d’anar a cap manifestació, que com a casa no hi ha res.
Ah!, i m’han anotat en un paperet, per a que el llegeixi quan em sembli que puc defallir, l’article segon de la Constitució Espanyola: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Una visió, si més no, peculiar de la sentencia del TC, pel meu amic Octavi (en Josep Ferreres)

  1. Es realment extraordinari. Felicitats perque es senzillament brillant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s