El compte d’un pare, un fill i un ruc.


Hi havia una vegada un pare i un fill que van fer un viatge acompanyats d’un ruc. Com que tots dos eren prou valents anaven els dos a peu, per allò de fer salut.
Anaven tots dos feliços i contents, fins que van travessar el primer poble de la seva ruta. De sobte van sentir que uns veïns comentaven:
– Mira que en són de curts aquests dos, tenen un ruc i van a peu!
En sortint del poble el fill li diu al pare:
– Saps que? puja tu al ruc, que jo aniré a peu.
I així ho van fer, continuant el camí fins el pròxim poble. En travessant aquest, uns altres veïns en veure’ls passar van dir:
– Mira aquest quina barra que té, deixa que el jove vagi a peu mentre ell, ben descansat a dal del ruc!
Una vegada travessat el poble, el pare li diu al fill:
– Saps que? és millor que vagis tu a dalt del ruc que jo ja aniré a peu.
Travessen un altre poble i de nou uns veïns en veure’ls passar, comenten.
Mira aquest jovenet quina poca consideració, ell a dalt del ruc, mentre el més vell ha de caminar!
Una mica mosquejats, quan acaben de travessar l’últim poble, parlen entre ells i decideixen pujar tots dos a sobre el ruc.
Doncs aquesta vegada esperaven que no hi haurien comentaris negatius a la seva forma d’actuar. Però al bell mig del poble en senten a un que diu:
-Quina barra aquests dos, pobre animal a veure si el mataran amb tots dos pujats a sobre!
Amb la paciència i les possibilitats de fer canvis acabades, comenten:
-Saps que et dic?, que diguin el que vulguin els demés, que nosaltres farem el que ens sembli oportú, perquè fem el que fem, sempre hi haurà algú que ho trobarà malament.
I així ho feren i foren feliços i menjaren anissos.
Compte comptat, ja s’ha acabat.”
Doncs mira aquest compte m’ha fet pensar a les declaracions d’alguns partits polítics envers el que tots consideren que serà el guanyador, i que si fes cas del que diuen els altres acabaria boix.
  • Que expliquin si pactarà amb els conservadors” diuen els nacionalistes!
  • Que es mullin i expliquin si pactaran amb els nacionalistes”, diuen els progressistes d’aquí (per cert ells ho han fet durant set anys a Catalunya!?), i a la vegada juren i perjuren que no pactaran amb ningú, per governar, quan no s’ho creuen ni ells!
  • Venen els progressistes de Madrid i diuen com si fos un pecat: “Que ens expliquin si pactaran amb els conservadors” quan ells ho estan fent al País Basc!.
  • Els conservadors demanen que diguin “si pactaran amb els nacionalistes”. Ells diuen que no hi volen pactar (?).
  • Els verds s’escandalitzen perquè el potencial guanyador pactarà amb els altres nacionalistes i faran un tripartit, quan ells és el que han estat fent fins ara!.
Així doncs en vista de tot aquest desgavell de declaracions contradictòries, els que en teoria guanyaran les eleccions, han de fer el que vulguin amb el seu “ruc”. I faran bé en centrar-se amb Catalunya i la seva economia, que és l’únic important en aquests moments. I a l’endemà de les eleccions, ja parlarem de qui puja puntualment al “ruc” o si s’hi pot anar sol.
Tant surrealisme, en les declaracions de certs partits és contraproduent amb la capacitat de comprensió dels ciutadans i una ofensa a la intel·ligència.
Per tant que cadascú faci la seva, expliqui el que vol pel poble i que el poble decideixi. La resta és perdre el temps i fer-lo perdre als demés.
Que ho ruquegeu be i fins un altre.
Josep M. Torras Payerol

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El compte d’un pare, un fill i un ruc.

  1. Ahir vaig estar molta estona contestant-te aquest article i finalment al enviar-lo l'aparell em digué, quelcom com "error" i el molt animal em va deixar sense tot allò que havia escrit, així que avui intentaré fer-te arribar el meu paré, encara que segurament no tan brillantment com ahir ho vaig intentar.El conte és molt instructiu, ja el coneixia. Explica una gran lliçó que un ha d'aprendre a la vida i per això m'agrada tan. És encertat per explicar sobre el discerniment que han de tenir els seus protgonistes en la seva vida, però intueixo que si els protagonistes sortíssin del conte i es trobèssin amb el govern de la Generalitat a les mans, se les trobarien lligades a l'esquena.És important saber que un ha de tenir el seu pròpi criteri sense fer cas a agents externs, perque cadascú en si mateix i ningú més sabrà millor què és el que li convé. Però amb això no n'hi ha prou. A més a més un ha de disposar de la llibertat mínima per poder obrar en conseqüència.Si segons dius Catalunya i l'economia és el més important en el que centrar-se per a qui li arribès el govern de la Generalitat a les mans, haurà de prendre decisions i actuar. Imagino que podria construïr noves vies de comunicació, com carreteres, però això no podrà decidir-ho perque no en té la competencia. Actualment podem veure com algunes de presupostades i liscitades es queden aturades pel criteri del veí. Podria construïr d'altres vies com un eix mediterrani de transport de mercaderies, però tampoc podrà decidir-ho perque el “papa” no li sembla bé. Podrien fer moltes coses, però en realitat no podran fer-ne gaires. És la diferència del condicional amb el futur simple. El futur simple és allò que podries aconseguir només depenent del que tu decideixis, el condicional quedarà relegat a algun agent extern, pel cas que ocupa a Catalunya, el que decideixi un altre. Així em trobo pensant que per molt bones idees que tinguem els catalans i el seu molt honorable govern ens ho haurem de posar en una estanteria i mirar-nos-ho ja que a la realitat no se’ns és permés decidir sobre el què finalment és el més important. Veiem a vegades i amb cues llargues d’anecdotes casos com el de les rodalies. Que ens les traspasen! que ens les traspasen! deien per la televisió. Si no vaig mal entés el que ens han traspassat és posar el preu del bitllet, contractar el personal que es necessiti, des del de neteja fins als conductors, però de les vies, les catanaries, els traçats i els projectes diversos ferroviaris, res de res en podem dir. Ens enreden com a criatures, com deia una noia de Sant Hilari de Sacalm, se’ns pixen a la cara i diuen que plou.A Catalunya es veu com l’hospital de Berga no es pot estrenar, i d’altres son tancats parcialment. Es veu com la nostra cultura és victima d’atacs constants. Es veu com a l’aeroport d’El Prat el bacallà també el tallen els d’uns interessos que no son els nostres. Què més ha de passar a Catalunya perque ens caigui la vena dels ulls. Com poden pretendre els electors esperar que passin coses diferents si finalment segueixen votant el de sempre. A desgrat meu, el partit que albirava la catalanitat i el bon fer al nostre país, no em sembla prou atent amb aquest seguit d’idees. Els arbres no els deixen veure el bosc. I sí, els arbres estan malalts, però no els hem de tractar un per un, no acabariem mai. Fins que no tractem el bosc com un conjunt enter i amb vida pròpia els arbres no es veuran altra vegada amb plenitut.Estic segur que tot això ja ho saps i no voldria jo pretendre descubrir-te la sopa d’alls, però m’ha semblat prou oportú d’extendrem en aquest maremagnum, entre els que estimem la nostra terra i els que li volem bé. I com diu el conte que cadascú faci el que cregui oportú.Salut company!Xavi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s