Es preserva sempre el patrimoni de la mateixa manera i amb els mateixos criteris?


Us faig avinent un post en el Anoiadiari, que més que l’escrit en si el que m’ha colpit es el comentari de l’amic Alfons Robert, sobre la construcció del pàrquing de la Plaça de la Creu, amb conceptes per fer reflexionar, tant en l’estètica i utilitats actuals dels exteriors del mateix, com sobre la seva necessitat i de la necessitat de preservació de patrimoni, segons l’interès i el criteri d’uns i d’altres. No m’ho havia plantejat mai, però ara que ho he vist escrit, encara entenc menys certes actuacions com la de fer un pàrquing soterrat per tenir 290 places d’aparcament pagant, quan al exterior en hi havien 320 de gratuïtes, no em sembla una política de mobilitat assenyada i menys quan en alguns casos es fan equilibris sobra la corda fluixa per preservar patrimoni i en altres aquest es depreciat olímpicament. Arribo a pensar que el patrimoni és defensable o no segons els criteris polítics d’uns o d’altres i en base a uns foscos interessos privats, que no generals, que moltes vegades mes val no preguntar-se el perquè, ens hi podríem fer malt tots plegats, si sabéssim els motius finals, ja que alguns hi sortirien retratats i potser quelcom més, només cal esbrinar qui han sigut els beneficiaris, d’aquesta i de moltes altres concessions a Igualada, alguna de ben recent.
Per no menysprear a ningú, haig de dir que el post d’en Toni m’agrada i el trobo fins i tot poètic i lo del Rec.02 encara m’agrada més i ja he felicitat als somiatruites com diu l’Alfons, per activa i per passiva. Per tant, per no fer-os perdre més temps us faig avinents el post i el comentari.
El Rec.02
Per Toni Cortés Minguet
M’agrada l’olor que se sent al Rec. M’agrada aquesta olor que, d’entrada, et penetra, t’esquinça les narius però que, a poc a poc, s’acomoda al teu olfacte i et reconforta. Ets a Igualada. Ets a casa.
M’agrada passejar pel barri del Rec. M’agrada perdre’m pels seus carrerons estrets, pels aragalls, amunt i avall, tot mirant embadalit la pedra vella i el ferro rovellat que s’hi arrela.
M’agrada la banda sonora d’aquest paisatge. Silenci. Quietud que s’interromp a voltes per la remor de l’aigua que s’escola per la canalera, ara per la fressa d’una màquina moderna que irromp en un escenari on sembla que el temps, un dia, va decidir reposar.
Avui hi aniré. Cap al tard. Quan el sol comenci a mandrejar i maquilli amb tons terrosos, ocres i rogencs, bassots, contraforts, gelosies, piques i passeres.
I em perdré, tot badant, per aquest paisatge que agonitza…
I hi tornaré el cap de setmana, quan el Rec és una festa. Quan bombos, sínies i catúfols conviuen, per uns dies, amb penjadors i maniquins, insòlit atrezzo de l’escenografia d’un mercat modern, agosarat i atrevit. Quan la música, la llum i els colors envaeixen les velles adoberies, que es converteixen en extravagants aparadors per a les noves tendències en disseny i moda. Quan l’antic barri industrial, enllà de la muralla i a la vora del riu, és okupat, d’una manera tan transgressora, salvatge i radical com respectuosa i generosa, pel Rec.02 Experimental Stores.
Una ocupació alliçonadora i exemplar.
Perquè el Rec.02 no és una extravagància, no és la masturbació de quatre somiatruites eixelebrats. És un símptoma.
La fàbrica —com a metàfora de l’agonia d’una ciutat— tanca i s’enderroca i al solar s’hi aixequen pisos que romandran buits. El patrimoni arquitectònic es deixa degradar —com a crònica d’una mort anunciada—, amenaçat per una especulació sense escrúpols.
Llavors, un grup d’igualadins i igualadines, gent realment valenta i emprenedora (en un temps en què aquestes paraules no es poden usar gratuïtament), i a través d’un projecte —efímer però que deixa ressaca—, mitjançant una iniciativa que ha situat Igualada en l’escena de la modernitat europea, reivindiquen el respecte per a un patrimoni urbanístic, reivindiquen que la ciutat no oblidi, no en giri l’esquena i miri, d’una manera respectuosa, racional i sostenible, cap a aquest barri industrial, que ha d’esdevenir bressol de noves inquietuds i empreses emergents, socials, creatives i culturals. Reivindiquen, en definitiva, la vida al Rec
Aquest cap de setmana, quan el Rec.02 obri les portes de velles adoberies i ens convidi a descobrir-ne els seus racons més íntims, les seves entranyes, tot remenant i triant peces de roba i complements dels millors dissenyadors del país, em vindrà l’olor penetrant de les pells i pensaré: sóc a Igualada. Sóc a casa.
Comentari:
Alfons Robert Vilaseca – Igualada

Toni, m´ha agradat molt la teva carta.! Ara be de moment hem mossego la llengua…ja costa ja..però me la mossego.
Tant de bo aquest sentiment de preservació del patrimoni l´hagessis tingut amb l’històric PASSEIG DE LES CABRES, projectat cap el 1840. Veure el nostre patrimoni convertit en un Scalextric on els autobusos urbans circulant amb molta dificultat, on el camions TIR hi queden bloquejats hi han de fer marxa enrere, a on el turismes rebentant les rodes, a on els vianants corren el perill de torçar-se el peu o trencar-se’l!, per culpa de unes llambordes úniques al món.
Veure com el Passeig de la Princesa era taladrat sense que “”ningú“” en aquesta la nostra estimada ciutat aixeques la veu per aturar la imparable maquinaria demolidora… veure com els arbres eren “traslladats” a trossets, veure com les escales, la barana de pedra, etc. anava a un fatídic destí…! l´abocador de runa! .. i tot per canviar 320 places de pàrquing gratuït (plaça de la Creu, Passeig de les Cabres, Carrer Santa Anna, solar pàrquing municipal, etc) per 290 places de pagament a l´actual pàrquing. Conseqüència final un Passeig de les Cabres i de rebot un Nucli Antic, deprimit, apagat, fosc, sense vida ni activitat i a sobre sense un patrimoni històric únic a tot Catalunya. Per cert ni tant sols vàrem preservar el camí de ronda que va aflorar…! ai, si si, en fotos està documentat!… i un trosset traslladat.
Gràcies per la teva carta i per l’interès que tens en preservar el barri del Rec i gràcies infinites als quatre somiatruites que han fet possible aquesta màgia al Rec.

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s