Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch i la mare que els va parir……

La matinada del dissabte no podia dormir i com animal “rumiant” que sóc, per aprofitar el temps vaig fer una reflexió.

Cada dia quan llegeixo els diaris, en l’apartat d’economia hi trobo quelcom recurrent. Alguna de les companyes esmentades en l’encapçalament ha baixat el “rating” del deute d’algun País o regió Europea, i això provoca que els bons del país afectat hagi de pagar un interès més alt per la seva deute, i això encara l’enfonsa més i tot el sistema se’n ressent.

Anem per pams. Primerament podríem dir que aquesta gent que semblen tenir la bola de vidre i la veritat universal no van saber veure ni preveure la crisi actual i ara fan una funció que és molt negativa.

I m’explico.
Ells són causa i efecte. Diuen missa i repiquen les campanes al mateix temps. És d’una lògica aclaparadora. Si ells baixen el valor del deute d’un país posem pel cas de AAA a AAA-, aquest país haurà de pagar més interessos per emetre deute. I aquesta circumstancia farà que li sigui més difícil pagar el nou deute generat, i per tant els mercats el castigaran més per aquesta qualificació. Això farà que en la pròxima vegada que és torni a qualificar el seu valor hagi tornat disminuït i així successivament. És un peix que es mossega la cua. Per aquest camí al final els bons arribaran a ser bons brossa, com ja quasi ha passat en algun país.

Ja sé que no tot és tan senzill, però en aquest cas la causa efecte prové de les seves apreciacions. I a aquest pas, tots els països de l’UE arribaran més tard o més d’hora a tenir qualificació de bons brossa, a menys que canvi i molt la situació econòmica, cosa poc previsible a curt termini.

Em recorda un postulat de la física nuclear que diu que, si vols precisar molt la velocitat d’una partícula, tindràs més imprecisió del lloc on es troba. I viceversa. Al voler precisar molt la teva mesura, tu mateix acabes modificant les condicions del que vols mesurar.

Ningú se n’adona que aquest camí només té un final? Voleu dir que no seria millor deixar de fer cas a aquests gurus tan maldestres, que diuen que són imparcials, quan jutgen i alhora es converteixen en un factor determinat del que passa? No seria millor deixar que el mercat es posés a lloc per sí mateix? Em sembla que per aquest viatge no necessitem tantes motxilles.

No sé a qui interessa aquesta manera de analitzar la situació, però segur que existeix. Suposo, per exemple, que hi ha especuladors que en treuen profit. Però no hi ha dubte que és paradoxal, perquè modifica l’estatus del que està jutjant i amb això deixa de tenir valor la funció per la que ha estat creades.

Infal·libles no són, ni molt menys. I si ho fossin potser ens hagueren avisat de la situació cap on anàvem i on hem arribat, i no o van fer oi! Doncs com es diu en els matrimonis religiosos, si algú hi troba algun impediment en el mateix en el moment del casament, que ho digui o sinó que calli per sempre. A més són Americans oi! I molta, molta simpatia, no ens deuen tenir… o si!

Sóc jo l’única persona que se n’adona d’això, o potser donem massa coses per suposades, i ens hem de començar a preguntar més el perquè de les coses i el sentit que tenen, perquè o posem una mica de seny tots plegats o ens apuntem al suïcidi dels lemmings.

Que tingueu un bon dia.

Josep M. Torras Payerol

PD:
He rebut un comentari d’un amic meu que te la paciéncia de revisar els meus escrits perquè no la digui massa grossa i al qual li agraeixo molt, perquè sempre em dóna un punt de vista contrastat que fa que aprengui quelcom sobre les meves pròpies paraules.

Comentari de PPG:

“La feina de les agències de rating no és anticipar el que ha de venir. Ni són cap element d’anàlisi de la conjuntura econòmica. Ells només qualifiquen el risc en un moment determinat. Són com el termòmetre que es posa al malalt per saber si té febre. No recepten medicaments per treure-la. Sols diuen que en tens 37 o 40ºC.

És cert però que el seu dictamen perjudica perquè encareix el cost i s’entra en aquesta espiral que descrius correctament. També és cert que no es van adonar del risc de Lehman Brothers o de l’economia grega. Però ara no costa gaire saber que tothom va penjat.

Si tu fossis un banc i haguessis de deixar diners a una empresa que no paga els treballadors i no sap si els ingressos no li arriben per tapar la despesa corrent que faries? Què faries a una empresa que cada dia s’endeuta més i no s’hi veu la manera de com tornarà els diners del deute?

És senzill donar la culpa als altres. Les agències no són perfectes, però són tan necessàries com les auditories. Ningú et garanteix que el que diuen és cert, però al menys saps que s’ha seguit una metodologia d’avaluació… I sempre poden ser enganyades. Però sempre ens donarà més “seguretat” una companyia auditada que un altre que no porta ni els comptes. I tu creus que algú deixaria diners a Grècia… o a Catalunya si no diguessin que el rating encara no és el de bons escombraries.

Els que els ha de deixar són funcionaris que volen estar a cobert.

Perquè tothom sap que no poden tornar-los al seu venciment i que s’hauran de refinançar.

Algú o altre ha de continuar posant els diners, i per això cal que algú digui que malgrat tot, encara són segurs, a un interés més alt.

Ja veus que és una opinió diferent, però tan bona (o dolenta) com la teva.”