“Hay alguien más?” o situació financera actual per maldestres.

Si em disculpeu començaré amb un acudit de l’Eugeni, que ja vaig fer servir en una altre ocasió pel meu blog.

“Saben aquel, de un señor que se habia caido por un barranco muy profundo y en el último momento, pudo agarrarse a una raiz muy frágil quedando colgado del vacío y que empezó a dar gritos pidiendo ayuda:

· Socorro, que alguien me ayude!!

Después de un buen rato, desgañitandose sin que nadie le hiciera caso, de pronto se oyó una voz de ultratumba diciendo:

· Soy el Senyor de los cielos y voy a mandarte un bando de Angeles querubines que te vendrán a buscar en medio de una música celestial y agarrándote por los hombros, con la fuerza de sus alas, te levantarán por los aires y te depositarán en un lugar seguro, sin que sufras ningún daño.

El hombre se queda como anonadado, por aquellas palabras y después de una corta meditación grita:

·Hay alguien más?”

Ja fa dies que em volta pel cap (caparrada) i en començo a tenir els “daixonsses” plens de tantes declaracions diàries de polítics, banquers i experts de totes menes – i de tots tipus de perfils – declaracions que per cert l’endemà ja no són el que eren, però ens diuen que sembla que hi ha una situació financera molt dolenta, tant, que res del que diuen avui serveix per l’endemà.

D’altre banda això serveix per prendre mesures de restrenyiment sobre certs sectors i serveis, sense to ni so i sense que ningú sàpiga si allà on ens diuen “digo”, demà diuen Diego. Fins ací el sentit de l’acudit. Algú en sap, algú sap quelcom de la situació, algú sap com és la situació o realment cada vegada que van a “l’excusat” se n’adonen que han pixat fora de test i quan surten després d’haver-se mullat els pantalons, pensen pixar cap un altre cantó, per no tornar a mullar-los, però tampoc l’endevinen.

Aquesta panda de “savis” amb els pantalons mullats, donen la impressió que no en tenen ni la mes remota idea, i si t’encerto t’endevino. Perquè ni aquests que manen ara, ni els anteriors, semblen tenir massa llums en això de l’economia i mes aviat van a on bufa el vent – per allà on els hi tiren la cordeta lligada al seus “cataplins” – per part dels que “realment manen“.

Anem per parts, la situació és la que és, i no hem tocat fondo, però recordo que el meu avi em deia sempre “Ves per on! Ara que havia ensenyat al ruc a no menjar, va i sem mora” o sigui que retallades pot ser sí, però també iniciatives que impulsin l’economia productiva. Sense aquesta, el ruc es mor.

Comencem pels bancs.

Pot ser possible que siguin tan poc intel·ligents els dirigents d’aquestes entitats, que ens han enfangat a tots fins el coll  i a les entitats que diuen representen? Algunes – quina gràcia que em fan – fins i tot diuen que són sense ànim de lucre – em parteixo el cul quan ho fan, amb l’excusa de l’obra social – perquè creuen que convencen a algú?

I que encara continuen especulant amb els diners que hi hem hagut de posar tots, per la seva manca d’escrúpols i de coneixement, en aquesta política de la “cobdícia” desmesurada, que els hi ha fet perdre el món i les funcions que els hi pertanyen, de vista.

Mireu, per salvar Països l’UE hi ha posat uns € 500.000.000, per salvar bancs de l’UE uns € 1.500.000.000, o sigui tres vegades més.

A més d’un polític el deuen tenir agafat pels famosos “cataplins” a la vista d’aquest desgavell.

I sabeu a què es dediquen ara aquests bretrols especuladors? Doncs amb € 500.000.000 de més a més que els hi ha deixat el BCE, primer tapen els seus forats, després compren bons de l’Estat especulant amb el diferencial, ells paguen l’1% al BCE i els presten al 5 o 6%. Per exemple a l’Estat Espanyol, comprant bons (a Grècia juguen o jugaven – perquè sembla que el joc s’acabat, amb 15/16%), amb l’especulació cobdiciosa que l’UE no deixi caure l’Euro. I els que els hi sobren? Doncs els tornen en dipòsit al BCE, que els hi guarda al € 0,25% o sigui perdent-hi calés. I a l’economia productiva que? Us preguntareu. Doncs un zero “patatero”.

Quina solució té això? Doncs un gran endeutament del Països que han de recórrer a ells per vendre els bons i entre aquests i aquestes companyies Americanes! “germanetes de la caritat”, que posen nota a Països i Bancs, però que no van saber veure ni preveure la situació abans. Les “suprimes” per exemple. Fan que cada vegada la cosa s’enfonsi més i el interessos siguin més alts (algú hi guanya, més ben dit, alguns hi especulen). Aquestes companyies a les quals ja els hi vaig dedicar un post, són com un termòmetre, que cada vegada que tel posen al cul, la temperatura puja dos graus i un objecte que modifica la mesura, no pot ser un bon mesurador.

Per tant, jo penso en solucions que “són de sentit comú” per mi, encara que en hi han d’altres que en tenen una altre sentit comú, que els hi es propi i que no és precisament el del bé comú.

Un problema Europeu, és un problema global i no se soluciona posant pegats per Països. No por ser que tinguem una moneda única i que no tinguem una fiscalitat única.

Jo penso que una bona solució serien els Bons Europeus. O hi som o no hi som. Ja sé que alguns països com Alemanya s’hi oposen, però ho fan perquè ells es financen a interessos molt baixos en comparació als que han de pagar altres països. Potser sí que ells han fet més bé els deures que altres, però alguna avantatge en deuen haver tret.

Com a tall d’exemple, sembla ser que a Grècia i a través de polítics poc escrupolosos – per dir-ne quelcom – hi han col·locat material pesant (exercit i altres) absolutament innecessari i molt onerós per les arques d’aquest país, entre altres moltes minúcies, vaja, que uns quants si que s’han fet un bon arròs.

Per tant, Bons Europeus a un 2 o 3% i l’endemà s’acaba l’acció financera especulativa, que va matant lentament a molts països de l’UE. Els diners que presti el BCE que vagin directament a l’industria productiva i no a l’especulativa.

Bancs en fallida tècnica?

Avia’m. Si hem d’estalviar tots, per quins set sous hem de posar diners públics en Bancs que estan en fallida? No seria millor intervenir els Bancs o Caixes en fallida, vendre els seus actius (els que tinguin) en el mercat lliure i entre aquests, el fons de garantia i els diners que es fan servir per salvar-los, donar-los als dipositants i que els col·loquin allà on vulguin? Al cap i a la fi són seus i almenys aquests calers no servirien per tapar forats sense fons, sinó que retornarien al circuit per diferents mitjans.

I els accionistes us preguntareu? Doncs mira hi han empreses que fan fallida en el món normal i altres que van molt bé i no causen ni pèrdues, ni benefici públic, en cap dels dos casos. Un Banc es pot tractar de la mateixa manera, primer pagar als impositors i si sobra quelcom pels accionistes, que ho són a l’espera de beneficis i per això tenen un risc que se suposa que assumeixen. O és que quan es paguen dividends o s’apugen les accions, tornen la diferencia a l’erari públic?

Perquè la veritat, no té cap sentit posar diners públics per tapar forats que han fet a plena consciencia (cobdícia), gent que ara resulta premiada per haver-ho fet, quan haurien de ser responsables civils i penals de les seves actuacions. I no poden al·legar desconeixement. Cobraven molt per fer-ho bé i sinó no en sabien prou, doncs haver-se dedicat a una altre cosa.

Perquè, tanta impunitat i “menjadores” de per vida repartides entre polítics i banquers, fan una mica de frisó. I tanta irresponsabilitat sense cap càstic, potser farà revoltar al poble, que ha de suportar a la seva esquena una colla de cràpules i incompetents sense escrúpols. Segur que en hi ha bons banquers (encara que pocs) i polítics que ho volen fer bé (també pocs), aquests no surten a les notícies per aquests casos de corrupció i/o incompetència flagrant i no sé quina de les dues coses em fa més por.

No pot ser que es retallin diners de serveis bàsics per salvar Bancs i Caixes i a sobre es dediquin a premiar els culpables de la situació, amb indemnitzacions absolutament desmesurades.

Comencem a jutjar als xoriços de guant blanc, que paguin i retornin per les seves disbauxes. Deixem de pagar-los per ser incompetents, o aquí hi haurà justícia popular i això em fa molta por.

Que Bancs i caixes, deixen de pagar “por los servicios prestados”- fa molta pudor – a ex polítics amb dons més que generosos, com “consells d’administració”, empreses consultores externes dependents d’ells, o altres prebendes i comencem a donar exemple d’austeritat tots plegats, o aquí es pot armar la de “San Quintín”.

I tots a una a recolzar l’economia productiva, que es l’única que produeix com el seu nom indica. I deixem de pensar que sense treballar els diners plouran del cel. Que l’esforç, l’honradesa i el bé comú, no sigui l’excepció sinó la regla, que si seguim com ara, anem cap a l’abisme i després ho lamentarem tots.

El que més em preocupa, és que els que en teoria ens han de portar cap a la llum, molts tenen venuda la seva ànima al diable i potser per això ens portaran tots cap a l’infern, si aquest realment existeix. Però ho faran ja en aquesta vida.

Potser haurem de fer la crida que feia el Diògenes – per tot vestit un tonell, i una llum – buscant pels carrers a veure si realment trobem “l’home honest”, que ens ha de treure d’aquest atzucac.

Que jo sàpiga ell no el va trobar, però com ell era un cínic, encara em queden esperances.

Bé, per avui ja en hi ha prou, però espavileu-vos, que el barranc està molt a prop.

Que tingueu un bon dia.

Josep M. Torras Payerol