El millor acudit que escoltat aquests dies diu:
“Que pasa si España se rompe? Pues que los maños tendrán playa”.
Aquest ve a compte que hi ha una histèria col·lectiva, de gent que es dedica a dir les mes grans bajanades davant l’anunci de que Catalunya vol escollir el seu destí.
A pesar de tots els mots emprats, independència, estat propi, estat federal, república Catalana, etc. Jo crec que tot es molt més senzill.
Físicament ja veiem que es impossible que Espanya es trenqui. Políticament potser pintarem una ratlla contínua sobre el mapa en lloc de la discontinua actual.
Però els “manyos“, madrilenys i altres que ens visiten i que tan bé els tractem, podran seguir gaudint dels seus apartaments, de les nostres platges, de la nostra cuina i dels nostres caldos.
Seguiran pagant l’autopista, podran dir que ells a casa seva no les paguen, però potser trobaran més autovies com les seves, podran volar des de Barcelona a qualsevol lloc del món -sense que Aena ho impedeixi- podran gaudir d’un AVE que per fi els comunicarà amb Europa, els empresaris podran emprar un corredor mediterrani que els permeti posar les seves mercaderies a l’exterior a un cost molt més econòmic.
Podran pujar a uns trens de rodalies sense risc físic, que ja no seran tercermundistes com fins ara. En fi, que podran gaudir de tota una sèrie de serveis, que ara els catalans no els hi poden donar.
Trobaran a la gent més contenta i feliç -cosa que els repercutirà en la seva estada- i podran seguir parlant castellà amb tota naturalitat, ja que els catalans com a mínim parlem dues llengües, sinó tres i acostumem a ser molt educats amb els visitants.
Evidentment el Barça seguirà jugant a la lliga Espanyola (el Madrid sense el Barça queda molt migrat i a l’inrevés) les teles que són les que paguen, no voldran deixar de fer negoci.
Els que potser si que ho notaran seran les cigales de torn (Monago & Cia). N’hi ha molts, que hauran de començar a aprendre que els diners s’obtenen treballant amb esforç, no pas recolzant-se en l’esquena dels altres.
La monarquia també ho notarà i per això està tan nerviosa, doncs sense Catalunya el seu regne terrenal s’enxiqueix. Els Borbons -que no són d’origen espanyol– ara tenen un rei que ni tan sols va néixer a Espanya i a Catalunya fa més nosa que servei.
Per cert el del 1714 era un Borbó, oi? –els Catalans tenim memòria- i que la seva recuperada legitimitat vingui donada per un dictador, no és la millor carta de presentació, ni mereix gaire respecte.
També polítics de tota mena i tot pelatge, d’aquí i d’allà perdran arguments.
Així com els “carpeto betònics” que es dediquen a subvertir el personal, fent-li creure que Catalunya es una colònia i que els catalans som ciutadans de segona als que es pot trepitjar i menysprear.
Igualment alguns pseudo-periodistes s’hauran de buscar colla a l’hora de guanyar audiència.
En fi, una vegada hagi passat tot el rebombori, els aragonesos i els que ens visitin tindran la mateixa platja que tenien fins ara, seguiran pagant en euros i seran tractats com sempre.
L’únic que passarà és que els catalans podrem administrar els nostres propis recursos i ja no serem maltractats per una colla de cràpules que es creuen tenir el dret de cuixa.
Catalunya ja ha dit prou de lladres i sangoneres! I evidentment no em refereixo als ciutadans d’a peu d’Espanya, que em mereixen tots els respectes, sempre que també ens respectin ells a nosaltres.
S’ha trencat el càntir de tant donar-li cops. I per molt que es disculpin o amenacin, no es tornaran a unir els trossos. Aquesta és la vella lliçó que ja sabien de petits. De tant anar el càntir a la font al final s’ha trencat. La paciència té un límit i aquest ja ha sigut llargament sobrepassat.
La discussió no és ara si primer va ser l’ou o la gallina. La democràcia emana del poble i és qui ha de referendar les constitucions. Que hi són per protegir-lo i no per fer-les servir contra ell, quan no interessa escoltar el que pensa i el que vol.
Demanem doncs respecte a la voluntat popular i com va dir en Caesar, “alea iacta est”. Ja hem travessat el nostre Rubicó. Roma tremola!
No diem que estem en una democràcia? Doncs al poble el que és del poble……. – sigui el poble que sigui – i quan abans millor.
Que tingueu un bon dia.
Josep M. Torras Payerol
aqualata 
I si comencem a desmuntar això d’España?. El Felip V (IV d’Aragó) él 12/8/1701 ens escrivia als catalans i s’autonomenava així:
“Nós don Phelipe, por la gracia de Dios rey de Castilla, de Aragón, de León, de las dos
Sicilias, de Jerusalén, de Ungría., de Dalmasia, de Croacia, de Navarra, de Granada, de
Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de la isla de Cerdeña, de Córdova, de
Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algeciras, de Jibraltar, de ías islas
Canarias, de las Indias Orientales y Occidentales, islas y tierra firme del mar océano,
archiduca de Astria, duque de Borgoña, de Brebante, de Milán, de Athenas y Neopatria,
conde de Abspurg, de Flandes, de Tirol, de Barcelona, Rocellón y Cerdaña, marqués de
Oristán y conde de Goceano,” res de Rey d’España!
Retroenllaç: Carta oberta al Sr. Lara, per les seves declaracions sobre la independència de Catalunya. | aqualata
Evidentment jo no soc “maño”. Físicament a menys que hi hagi un separació de les capes fractals que separen Catalunya de la resta d’España no! El terratrèmol i el subsegüent sisme submarí (tsunami), seria de conseqüències incalculables per la nova costa. Bromes apart, la política de la por per evitar que s’exerceixi la democràcia real amb faria riure, sinó fos per la manca de escrúpols dels que ho fan servir i de la seva inconsciència a l’hora de valorar les conseqüències, a fi d’evitar el dret real al poble a definir-se. El temps, gràcies a Deu, posa a tothom al seu lloc.