Flash back electoral o qui ha fet el llit a l’Artur Mas


Després de deixar reposar les idees, de fer com el riu després d’una rierada, d’esperar que s’hagin sedimentat fangs i matolls, començo a fer reflexions. És a dir veure el reflex del que ha passat amb un xic de distancia per intentar comprendre uns resultats que han sorprès a tots i a tothom.

Com que la higiene mental comença per un mateix -com a convergent que sóc- intentaré primer analitzar el que crec que hem fallat, el que no hem previst i si hem anat on volíem o ens han portat per mal camí. I tot com experiència per no tornar a repetir els errors en el futur.

Aquesta anàlisi és quelcom personal i íntim i s’ha de prendre tal qual. No es cap intent de donar lliçons de res a ningú, ni significa una posició institucional de partit.

Començaré pel congrés de CDC, no gaire llunyà en el temps, en el que totes les esmenes referents a la independència, van ser tractades en bloc i passades al diumenge a la tarda a “l’hora del partit del Barça” i es van resoldre amb una menció molt minsa – per la demanda generada – d’estat propi. El tuit “trending top”, va ser el que deia més o menys que estàvem buscant els 400 sinònims de la paraula independència, per no esmentar-la.

Pregunta: Si nosaltres mateixos no ens ho creiem amb fermesa, com podem sortir a abanderar un moviment ciutadà que ho reclamava?

Intentar apoderar-nos d’aquest moviment va ser un error. Una cosa es posar-se davant a tibar del carro entre tots i una altre ben diferent es pensar-nos que el carro ens pertany. Va quedar ben clar que el carro era transversal i les eleccions ho han constatat.

També es va votar per evitar la majoria absoluta que demanàvem. Això fa por a molta gent, de casa i de fora, perquè als que s’han fet amos i senyors no hi ha ningú que sigui capaç de posar-los el cascavell del gat. I aleshores ja sabem com acaben els ratolins.

Els que van preparar la campanya van presentar a Mas com un deïficat, sense pensar que els miracles els hem de deixar pels escollits de l’antic testament. Les aigües del mar Roig van semblar que es separaven. Però al final vam sortir de l’aigua com gats escaldats.

Dona la impressió que algú que sabia quelcom més que els demés ignoravem, va empènyer més del necessari (i va precipitar) al president cap a una direcció que sabia equivocada.

Certes reaccions a posteriori de mitjans “amics” em fa sospitar que portaven una mica enganyat al president. I ja se sap, Déu protegiu-me dels amics que dels enemics ja ho faig jo! I això sense parlar de les enquestes!

Del president res a dir. Hi va posar tot el que tenia i més. Simplement que potser en lloc de deixar-se aconsellar per aquells que sempre li diuen que porta les millors gales, ho fes amb aquells que a vegades diuen que el rei va nu! L’endogàmia del partit té aquestes coses.

Finalment, ja seria hora de fer recompte de forces, perdéssim la por i que en comptes d’una federació, fóssim un partit com cal. La dicotomia ens treu credibilitat i un dia o un altre haurem d’afrontar aquesta font inesgotable de crear gripaus, que ens hem d’empassar sense saber si són realment necessaris. Plantejar-se aquest tema sembla que mai toca, però ja seria hora.

En quant als factors externs, és clar que interessava tombar el líder d’un moviment que feia por.

El primer que em plantejo es la bondat d’alguns mitjans que ja es comencen a treure la careta i que van “recolzar” sens cap mena de dubta al president – cap al barranc? – i que ara li posen semàfors vermells. Per aquest tipus d’ajudes no es necessiten amics, oi Barbeta!

També em fa pujar la mosca al nas que el major poder fàctic de Catalunya – la Caixa – i el que potser en podia quedar mes perjudicat, per aquesta “deriva” independentista, quasi no va obrir boca. Sabien quelcom que no es a l’abast de la resta dels mortals i van deixar fer?

Fins ací els “amics“.

De la resta no cal fer gaires comentaris. És clar que una Catalunya independent no interessa a molts. S’hi juguen la manduca i el futur d’una Espanya constitucional i Borbònica. Alguns polítics d’aquí i de fora són de barra de bar de mala mort. I així ens va i el futur encara pinta pitjor. I del nivell del Rei no en cal parlar. Ell sol es posa en evidencia. Quina pena i quina vergonya aliena!

La millor frase que he escoltat aquests dies és: Si la independència no fos bona per Catalunya, ja ens l’haurien donat.

Ara queda per veure si la tàctica dels contraris ha sigut bona. Si més no, al parlament hi ha 87 diputats de partits que tenen el dret a decidir al seu programa. Però han debilitat al líder i caldrà veure com queda el projecte.

Veurem si en les direccions d’aquests partits que es diuen independentistes, tira més el mirar-se el melic que el futur de Catalunya. Si no es això últim ja els hi val! Perquè té delicte insinuar, com fan alguns, que es miraran els braus des de la tanca!

Jo si fos d’en Mas i veia que em deixaven sol davant de la situació per no desgastar-se, demanava fer el referèndum demà mateix i desprès dimitia i aquí us quedeu! Perquè Junqueres, els independentistes valents no s’ho miren, actuen! I es posen davant a tibar del carro, colze amb colze. Fins ara tu semblaves d’aquests i no dels altres, perquè a la manifestació hi érem tots junts, oi? I parlo del poble.

Pels que decebin a Catalunya, no hi haurà perdó!

Per avui ja n’hi ha prou. Ara s’escauen actes de contrició, penediment i complir la penitència. I sobre tot no oblidar-se dels errors, per no haver de sofrir-los de nou.

Visca Catalunya!

Que ho independitzem be.

Josep M. Torras Payerol

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s