El significat en política de “vendre l’ànima al diable”!


Recentment en una entrevista d’una TV local em van preguntar, que es el que no em vendria mai i jo vaig respondre sens dubtar “l’ànima”, em va sortir de la ídem. Aleshores va venir la segona part, el perquè i la resposta va ser “perquè no te preu”.

Com ja he comentat altres vegades jo sóc un animal “rumiant” primer avalo i després rumio.

La veritat es que a vegades les coses estan dintre teu i només surten quan algú pregunta i tu mateix et quedes sorprès de la resposta, com si vingués d’una altre persona i per això he començat a reflexionar, que no es res més que anar cap endins en els teus pensaments i les seves raons, en aquest cas sobre la venda de l’ànima.

En aquest sentit, el primer que he fet espontàniament després de llegir certes declaracions, ha sigut un tuït a les inefables Pan-espanyolistes Camacho&Chacón “tanto monta, monta tanto” dient-lis que ja fa temps que s’havien venut l’ànima i que el seu cinisme no tenia preu. La seva ànima evidentment si.

Doncs be, la meva interpretació de “vendre l’ànima” és en el de que hom ja no es propietari de la seva, sinó que ha postular i defensar idees que venen d’altri, amb l’única finalitat de preservar la seva menjadora.

Tant se val que aquestes idees vagin contra els seus mes elementals principis, se’ls passen pel forro, a fi de no perdre la posició privilegiada que tenen a la societat, en el cas de que no fessin servir el cinisme i la hipocresía a manera de “modus vivendi”.

Jo no dic que en certes idees hi poden estar d’acord o no, sinó que han de dir si “bwana” a totes, els hi agradin o no, en canvi poden dir “digo” i demà “Diego” als soferts ciutadans per aconseguir els seus propòsits i no passa res!

Amb aquesta forma d’actuar simplement es tornen ànimes buides, sense paraula pròpia, ni dignitat, útils només pels qui mouen els titelles i els hi proporcionen la menjadora.

On s’és vist que tot un grup de gent pensi sempre igual, votin en grup i sempre diguin el que volen els mestres titellaires, sense un bri de sentit comú, ni d’argument propi?

Les seves armes per dominar els “corders” del poble, són el cinisme, la mentida, la por, les falses promeses i amb aquestes premisses, fan realitat allò de “qui dia viu, quatre anys empeny”.

La seva visió del mon real, el del carrer, és absolutament en vers als seus interessos, no senten ni poden sentir ni comprendre, la realitat que angoixa a molta gent, perquè l’únic que els angoixa a ells es la seva menjadora i aquesta mentre estan en actiu, la decideixen el primer cop que es reuneixen per formar parlament, senat, consell, alcaldia o el que sigui i ja se sap, “músic pagat no fa bon so”.

Després d’això l’únic que els preocupa es que els tornin a votar al cap de quatre anys i per això viuen i es desviuen, amb una manca absoluta de coneixement i menyspreu pel que passa al mon real, fent servir únicament la demagògia per guanyar vots.

Finalment molts d’ells que han tingut part i poder en decisions que afavoreixen als titellaires, se’ls dona una menjadora de per vida en forma de consell d’administració o altre, en pago dels serveis prestats.

Tot això sense parlar de “sobres”, sobresous, despeses de representació, prebendes i altres maneres igual o més fosques d’obtenir “beneficis inexplicables” per ells i pels titellaires, des de la seva posició de “servei al ciutadà”.

D’exemples en hi han un fotimer i no cal repetir-se, gratant una mica tot sabem qui són, els uns, els que compren ànimes i els altres els que se la venen per des de “un plat de llenties” fins a nivells extrems de tots coneguts.

Es evident que hi ha polítics que volen treballar pel poble, però el sistema es com una cistella de pomes podrides (no només una, com en cita popular, sinó moltes) i evitar podrir-se (vendre’s l’ànima) es quasi una feina titànica.

Sembla evident de que els únics polítics que no es taquen els dits són els que no remenen cireres, però fan tots els esforços per poder tocar-les en el futur, mitjançant la demagògia populista i recordo molt be com “100 años de honradez” se’n van anar en orris, l’endemà que van tocar poder uns ben coneguts.

Tinc amics dins la política i potser mig peu dins i respecto als que són persones en tot el sentit de la paraula, però com que cada dia sóc una mica més gran i per això una mica més savi (en sentit comú), estic cada vegada més perdent les esperances, que les pomes amb ànima, substitueixin a les que se l’ha venut.

Aquestes últimes s’agafen a les branques com esperitades, fent servir l’eufemisme de “estar al servei dels ciutadans”.

Precisament aquest eufemisme en vista del que veig, m’ofèn en sobremanera la intel·ligència, la meva i la del molts ciutadans que ja comencen a estar molt cansats de tant cinisme i fatxenderia.

En fi ja he buidat el pap i per avui ja en hi ha prou.

Els meus millors desitjos per les ànimes lliures i a les altres ja s’ho trobaran, perquè es molt trist, viure amb l’ànima venuda.

Com dic jo “l’ànima no te preu”!

Josep M. Torras Payerol

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El significat en política de “vendre l’ànima al diable”!

  1. Berta ha dit:

    Tens raó Josep Mª, tot i que aquesta percepció de les Pan-espanyolistes i altres jo ho equipararia a la majoria de gent, de base, que milita a partits, siguin del color que sigui, que no tenen opinió pròpia, sense reflexió ni crítica i com tu dius “corders”. Tot i que molts hi van bé.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s