Acabo de llegir certes opinions sobre la deriva del PSC-PSOE, que m’han fet reflexionar de nou, resulta que des de fa temps tinc una idea bastant clar el tema, en tot només és una opinió, però tant vàlida com qualsevol altre. Així doncs directe al gra.
Abans de la democràcia, a Catalunya hi havia un corrent d’intel·lectuals d’esquerres que s’auto anomenaven la “gauche divine”, alguns d’ells es reunien al Bocaccio del carrer Muntaner i també n’hi havia d’altres que formaven part de diverses elits. Alguns dels “intel·lectuals” com en Serra, que compartia despatx amb en Roca, van poder escollir entre ser de la burgesia o creure’s la intel·lectualitat de les esquerres. De fet es van dividir els papers, uns cap a les dretes i altres cap a les esquerres, perquè l’objectiu era assolir el poder.
Però una elit, com és natural, es això, un grup reduït de pensadors que en unes eleccions no aniria gaire lluny. Els faltava la massa crítica que els pogués portar al poder i aquesta massa els hi donava el PSOE, que tenia la clau dels vots d’una gran quantitat de gent principalment nouvinguts, pels quals la paraula dels nous socialistes, entre ells Felipe Gonzalez, era paraula de Déu. I no votaven a un partit o directriu de partit, sinó al dirigent deïficat, perquè els seus capdavanters a Catalunya eren dirigents sindicals i socials, acomplexats perquè la seva cultura estava a les antípodes de la que els aportaven els de la “gauche divine”.
La “gauche divine”, deixeu que els vagi definint així als intel·lectuals d’esquerres, hi va veure una oportunitat d’or de tenir una opció a manar, i s’hi van ajuntar. En les eleccions generals i catalanes la majoria del poder en el partit el van intentar monopolitzar els de la “gauche divine” i en les municipals el van intentar assolir amb força èxit, gran part dels antics líders sindicals i socials, amb l’excepció de les capitals de província Catalanes.
En el transcurs dels anys, aquests últims es van anar donant compte de que el poder dels vots el tenien ells i van anar arraconant a la part diguem-ne intel·lectual de la colla.
Els petits càrrecs municipals van anar trepant i fent-se grans, fins a atrevir-se a foragitar a la immensa majoria del PSC original, tipus “gauche divine”.
En l’últim congrés la proporció va ser de 75/25% PSOE/PSC i el conflicte d’interessos derivat és molt gran.
A dia d’avui és com un pollastre amb el cos del PSOE, però sense el cap del PSC.
I realment a vegades sembla un pollastre sense cap – amb perdó – però quan es perd la intel·lectualitat i la direcció dels actes, l’actuació és erràtica i es prenen camins ja llaurats que no han donat cap resultat. Solament els ha servit per treure pit, sense res de nou en l’horitzó. El seu bagatge intel·lectual és pobríssim i simplement els que manen avui ho han aconseguit trepant, però “quod natura non dat, Salamantica non prestat”.
Ja en l’última legislatura es va poder comprovar el nivell d’alguns, fins al punt de sentir vergonya aliena i ja sabem tots on ens va portar el pollastre.
Actualment amb el dret a decidir – tema purament democràtic – en l’horitzó, la divisió s’ha fet més evident. Uns treuen la intel·lectualitat per argumentar i debatre i els altres es refugien en postures absolutament tancades i mancades d’arguments propis o realistes, però que els alineen amb el PSOE més espanyolista, simplement per la por a perdre cadires i poder.
Però el temps posa a tothom en el seu lloc. El resultat pot ser molt dolorós, perquè el pollastre actual, camina sense cap o almenys no amb un cap com cal i ja se sap en aquestes circumstancies va erràtic i desconcertant a tort i a dret, fins que cau a terra exhaurit i mort.
Esperem que no sigui així, però així és com ho veig.
Que ningú s’ofengui perquè, com he dit al principi, només és la meva opinió i tot és opinable.
De fet és un resum molt concís, del que penso ja fa un temps.
Que ho socialitzeu bé i fins un altre.
Josep M. Torras Payerol
aqualata 