Casal, okupes, propietat privada, Ajuntament, Església i altres @collonades


Ara ja fa uns dies vaig fer un comentari a un escrit d’en Rafa Moya, un bon amic i millor persona, sobre les reivindicacions dels okupes del Casal d’Igualada.

Estic d’acord amb les vostres inquietuds i activitats, ho trobo motivador i us felicito pel que feu.

Però això no treu que estigui en ple desacord amb vosaltres i amb les vostres argumentacions per ocupar un espai privat.

Pot ser molt esnob, fashion, moda, o el que sigui que us hi porta, però no teniu ni un sol argument vàlid que justifiqui ocupar unes instal·lacions privades.

No estic d’acord amb l’església d’avui dia, perquè hi ha més mercaders del temple – d’aquells que Jesucrist va fer fora a fuetades – que una altra cosa. Sense obviar que hi ha verdaders cristians que practiquen la doctrina i es sacrifiquen pels altres. Però aquests són els menys i els panxacontent són els més i evidentment aquests no renunciaran a les seves prebendes terrenals, per molt que ho digui l’Evangeli. L’Església es el seu confortable “modus vivendi” i faran tot el que sigui per conservar-lo.

Un gasoliner d’un poble de Castella on m’hi vaig parar per emplenar el dipòsit, en vista d’un núvol de pardals que es veien, em va dir la següent dita: “los curas son como los gorriones, son los que más comen y los que peor cantan”. Saviesa popular…

Una vegada dit això, posem-se a analitzar el vostre argumentari:

“Vam decidir en assemblea donar ús a aquest espai, el qual portava sense utilitzar-se prop de 5 anys. Aquesta decisió es va prendre com a resposta a la negativa de l’Ajuntament a cedir un espai pels joves de la ciutat que pogués ser gestionat per nosaltres mateixos. És per això que entenem que, encara que l’Ajuntament intenta fer veure que no té cap responsabilitat en la situació actual, la realitat és que aquesta parteix d’una necessitat ciutadana no escoltada per l’Ajuntament.

Aquesta argumentació es un “yo me lo guiso, yo me lo como”.

No sé. A la meva època ens buscàvem la vida com podíem i de locals en teníem. Els trobàvem entre els que tenien algun dels nostres pares o coneguts i no molestàvem a ningú.

No preteníem que l’Ajuntament o l’Església solucionés els nostres problemes perquè nosaltres ho creguéssim així, ni enteníem que ho haguéssin de fer.

Vosaltres per comptes de prendre el camí fàcil de donar les culpes de les mancances als altres, podríeu trobar solucions imaginatives sense haver d’ocupar!

Suposo que algun dels pares dels 100 joves d’aquest col·lectiu que formeu, deu tenir algun local que no en fa us, i us el pot deixar sense cap problema. I amb el seu permís podríeu fer el que us deixi sense necessitat d’importunar a qui no té cap obligació de cedir-vos-el.

I sabeu perquè defenso això?, doncs perquè entenc que la propietat privada té que respectar-se, sigui el qui sigui el propietari, l’Església o l’Ajuntament que és de tots, però no és monopoli de ningú.

Vosaltres teniu suposo telèfons mòbils, ipads, ordinadors, bicicletes, motos i pot ser fins i tot alguns cotxes. I les vostres famílies cases, locals i tantes altres coses en l’àmbit privat.

Doncs mira, resulta que os vinc a visitar i veig un telèfon mòbil sobre la taula i obviant el temps que fa que hi era, em dic: “ostres un mòbil abandonat, l’agafo per fer-ne us i perquè jo ho decideixo”.

També ho puc fer amb qualsevol dels altres bens que he esmentat, fins i tot amb la casa dels vostres pares quan van de viatge o de vacances.

Argumento el mateix que vosaltres El “jo crec” o el “hi tinc necessitat i no m’escolten”, o qualsevol argument per pelegrí que sigui, però que serveixi per justificar el meu poc respecte pel privat.

Perquè com la societat no m’entén, visc d’ella, m’aprofito d’ella i del sistema, però em defineixo anti-sistema.

Aquesta societat és la que tenim, per molt injust que us sembli.

No respectar la propietat privada dels altres, no és ni el camí per millorar la societat, ni tampoc per canviar-la.

Perquè demà pot venir un altre i agafar el que vosaltres esteu fent i voler quedar-se els locals. I així fins que algú no se’ls deixi prendre.

Fa molts anys, quan anava de vacances amb família i uns amics dels pares que venien amb nosaltres, conversava amb el seu fill, que tenia una mentalitat que es podria assemblar a la vostra.

Un dia a Organyà, els seus pares es van trobar un ruc a l’habitació de l’habitació de l’Hostal que tenien llogada. I havia també el seu fill que els va dir que l’havia trobat al camp i que, com estava abandonat, se’l va emportar. Per cert el va fer pujar escales no sé com. Suposo que era mes tossut que l’animal!

Naturalment el ruc va tornar al carrer i ell a dormir al seu llit.

Després en altres èpoques de la seva vida, va arribar a trobar, des de cistelles plenes del mercat, fruita dels arbres del veí, canyes de pescar, barques, motos, etc. que com que no eren de ningú o almenys el propietari no les feia servir o no estava a la vista, doncs les agafava. No us explico les que van haver de passar els pares quan anaven a tornar les coses “que estaven abandonades”.

També sé molts acudits de “gitanos” amb tots els respectes, que trobaven porcs, gallines, o melons, que no tenien amo o almenys això semblava. Era el que explicaven a la guàrdia civil, que els havia agafat “in fraganti”.

Suposo que enteneu una mica l’argumentació, encara que no sigui la vostra.

Diuen “ajudat a tu mateix que Deu t’ajudarà”. Feu coses amb els mitjans que teniu i són vostres i no amb els que no teniu i són dels altres. I potser amb aquesta actitud us arribaran coses que ara no espereu.

Vosaltres preneu el camí més fàcil, obviant conseqüències, que n’hi ha i sembla que ja arribeu a copsar!

Totes les activitats que feu em semblen meravelloses i recolzables, però heu escollit malament la forma, encara que el fons sigui lloable.

Els somnis estan molt bé, però cadascú en el seu llit i no en el dels altres.

Que hi hagi sort, enviar cartes per anar contra el sistema, no farà que aquest canvií i menys si topem amb l’Església.

Cuideu-vos.

Josep M. Torras Payerol

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Casal, okupes, propietat privada, Ajuntament, Església i altres @collonades

  1. Ariadna ha dit:

    Primer de tot, agrair-vos la felicitació. Entenc que estar en contra del que estem fent, però entendre les nostres inquietuds i estar d’acord amb les activitats, ha de resultar un pèl complicat.

    Jo, com vostè ha fet, m’agradaria fer una anàlisi de la seva crítica, que considero poc constructiva, i respondre algunes qüestions que crec que potser no hem sabut explicar. Ho faig per donar un altre punt de vista al seu comentari i donar arguments per l’alliberament o ocupació d’aquest espai, ja que vostè no n’ha trobat de vàlids. Sabem que el que és correcte o no pot tenir un punt subjectiu i potser no compartim el mateix criteri de validesa, però tot i així, m’agradaria que s’intentés entendre.

    El que vostè ha dit de ser “molt esnob, fashion, moda” trobo que no va en la línia d’aquesta acció. Ser fashion o anar a la moda és seguir una tendència que adopta la major part d’una societat, i aquest projecte és just el contrari. Un projecte diferent i que des d’un principi sabíem que podria crear rebuig i controvèrsies. Tot i així, ens estimem aquest projecte, ens el creiem i ens vam encoratjar per tirar-lo endavant, amb tot el que això suposava.
    Seguint el seu comentari, m’agradaria deixar clar que aquest acte no és una crítica a l’Església. El motiu d’alliberar aquest espai no és que sigui propietat de l’Església, sinó que complia amb un conjunt de característiques que permeten el desenvolupament del nostre projecte; un espai gran, en bones condicions, cèntric, amb una història i sentiment especial per la gent d’Igualada i en desús des de feia més de 5 anys en la seva totalitat. Al saber que pertanyia al bisbat de Vic va ser una característica més per la decisió, ja que com vostè diu, entenem que l’església no hauria de tenir propietats, ni s’hauria d’enriquir gràcies a aquestes. Però aquest ja és un altre tema que no és el centre del nostre debat, ni és el nostre objectiu remarcar-lo.
    A partir d’aquí crec que l’anàlisi que ha fet del nostre argumentari és incomplet. El segment seleccionat per l’anàlisi que ha fet és de la carta oberta que s’ha enviat als mitjans de comunicació, a l’Ajuntament i a la propietat perquè accedeixin a obrir un diàleg. No és l’argumentari de l’ocupació! Així doncs, entenc que si s’ha pensat que aquest fragment eren arguments a favor de l’alliberament de l’espai, li hagi semblat erroni i pobre.
    Si vol, estaríem encantadíssims d’explicar-li bé i donar-li arguments. Ara però, li puc fer una pinzellada ràpida;
    Nosaltres entenem l’ocupació i la de desobediència civil com a mitjà de reivindicació social. Aquest punt de vista és complicat d’entendre, ja que la desobediència civil té un caire negatiu i despectiu, però nosaltres li hem donat la volta, igual que moltes altres iniciatives. El que sí que és un dels nostres objectius principals és la transformació social, i començar amb l’alliberament d’un antic espai que era propietat de la gent igualadina, per a nosaltres és un bon començament. Repeteixo que és complicat d’acceptar, però quan entres al casal, respires l’ambient que hi ha, escoltes a les persones joves i no tan joves que hi participen… Ho veus d’una altra manera.
    Vostè diu “A la meva època ens buscàvem la vida com podíem i de locals en teníem” “No preteníem que l’Ajuntament o l’Església solucionés els nostres problemes”. Aquí m’adono que no es deu haver explicat bé el projecte, perquè no s’ha entès. No és un local d’una colla d’amics per fer festes o jugar a videojocs. No és un espai per satisfer necessitats individuals o d’un grup reduït. El que volem és tornar l’espai a la ciutat d’Igualada, convertir un edifici que era de totes les persones de la ciutat i que ara estava abandonat, en un espai obert, un punt de trobada d’entitats i col·lectius. On es puguin acollir projectes culturals d’oci i socials. Per tant, la resposta és no; cap dels pares i mares dels 100 joves té un espai d’aquestes característiques, com és d’esperar.
    I amb tot el respecte, no crec que haguem escollit el camí fàcil, ni estem donant les culpes de les mancances a ningú. Estem donant una solució a les necessitats d’un col·lectiu que sovint té moltes, masses, dificultats per a poder tirar projectes endavant. Quant diem que l’Ajuntament no va poder cedir-nos un espai no els hi estem donant les culpes, simplement estem descrivint el que va passar. I no pretenem que l’Ajuntament ni l’Església ens solucioni els problemes, tot el contrari. El nostre projecte es basa en l’autogestió, és a dir, amb la independència política i econòmica, i fent ús de la presa de decisions de manera assembleària.
    També crec remarcable un fet; no totes les persones joves que participen en aquest projecte es defineixen anti-sistema, i en canvi, els sembla bé aquesta iniciativa concreta. Personalment, els hi valoro molt aquesta actitud perquè denota reflexió i que han entès el projecte i els objectius.

    En aquesta societat hem arribat a un punt que ens val més el que diu la llei que el que creiem moral i ètic. Que té més poder el que veiem a la televisió que no pas el que veiem a la realitat. Que tenim tanta por a les normes i a l’autoritat que ens hem convertit en persones conformistes “Aquesta societat és la que tenim, per molt injust que us sembli”. On la policia és capaç d’agredir un/a estudiant pel simple fet de reivindicar els seus drets i la gent contesta que “s’ho devia buscar.” On una persona pobra va a la presó per robar una gallina i una de rica roba una fortuna i es queda a casa. On aquells que haurien de governar ens manipulen, ens roben i es protegeixen entre ells. On hi ha pisos buits i famílies malvivint al carrer.
    Vivim en una societat coaccionada, espantada, obedient… I és que al final sembla que no puguem determinar què volem fer, ser o pensar. La propietat privada s’ha convertit en un valor bàsic, intocable; així les germanes no comparteixen les joguines perquè són la seva propietat, cadascú ha de tenir la seva roba, el seu cotxe, el seu ordinador, la seva habitació… i compartir és perdre.

    Vivim en una societat consolidada entre tots i si aquesta la creiem errònia, injusta i amb desigualtats, s’han de desobeir les lleis que marquen aquest camí per a crear-ne un de nou. Així doncs, la desobediència, que com he comentat actualment té una connotació negativa, nosaltres creiem que és una eina pel canvi, per la transformació social. Aquest és el nostre objectiu i per aquest motiu vam creure que l’alliberament de l’espai era una bona eina per començar aquest canvi de concepte.
    Vostè diu “com la societat no m’entén, visc d’ella, m’aprofito d’ella i del sistema, però em defineixo anti-sistema” i jo crec que el que està passant és que les persones no hi tenen cabuda en aquest sistema. Que aquest sistema s’està deixant gent pel camí i només algunes s’hi poden incloure. No ens aprofitem del sistema, bàsicament perquè només se n’aprofiten aquells que el dirigeixen mentre la resta de la societat encara els ho posem fàcil. En canvi, posem pals a les rodes d’aquelles persones que veuen un problema, ho reivindiquen i proposen solucions.

    No crec que l’alliberament d’aquest espai es pugui comparar amb els exemples que ha anat explicant. Bàsicament, perquè tots els que ha enumerat s’inicien des d’una perspectiva individualista i per un ús personal. Nosaltres som un col·lectiu crític i aquesta acció és per un ús comú i just. Entenc la seva argumentació i sé que la nostra costa d’assimilar i que la gent és molt reticent a aquest tipus d’accions. El que és diferent i surt dels esquemes establerts sempre és complicat i fa respecte perquè no es coneix. Jo mateixa vaig necessitar el meu procés per entendre’l i crear una opinió pròpia, però amb els ulls, les orelles i la ment oberta estic aprenent molt.

    Un fet que trobo del tot desafortunat per part seva és que cregui que hem “obviat conseqüències”. Som joves, però tenim experiència i formació. Aquest projecte l’hem ideat a base d’un any de molta reflexió, autocrítica, observant quines potencialitats i quines mancances teníem, les necessitats dels joves d’Igualada i tenint present en tot moment les conseqüències dels passos que anem fent. Aquest projecte és molt gran. Portem quatre mesos a l’espai i estem molt orgullosos del procés. Tot és molt difícil, hem passat moments durs i en passarem molts més, en som conscients. Però també hem après molt uns dels altres! Estem orgullosos i orgulloses de la feina feta, sabem que queda molt per fer i que sols no ho aconseguirem, però si la gent d’Igualada creu en el canvi i creu en el jovent actiu i participatiu de la ciutat, sabem que aquest projecte serà molt bonic! Una seu per a totes les persones, els seus projectes i els seus somnis. Un lloc per créixer, per obrir la visió del món, per compartir i conèixer, per a fer teixit juvenil i intergeneracional.
    Bé, això és tot. Moltes gràcies per llegir aquest text, sé que pot fer-se pesat i llarg. Esperem de tot cor que la gent com vostè, que té una visió crítica, s’apropi al casal. Nosaltres li ensenyarem la feina feta i la que queda per fer.
    Vine i coneix, vine i implica’t, vine i proposa, vine i construeix, vine i comparteix,
    VINE I CRITICA 🙂

  2. josepmtorras ha dit:

    Ariadna
    Gràcies per la teva crítica, jo tinc 65 anys però no oblido que també he sigut jove i tenia i encara tinc moltes inquietuds.
    Molt succintament et vull argumentar les parts del teu escrit en que fas afirmacions, totes basades en les vostres apreciacions sobre la propietat privada que era el “main dish” del meu post.
    Dit això et contesto a les teves argumentacions.
    “El local: Un espai gran, en bones condicions, cèntric, amb una història i sentiment especial per la gent d’Igualada i en desús des de feia més de 5 anys en la seva totalitat. Al saber que pertanyia al bisbat de Vic va ser una característica més per la decisió”: Aquest seria el ideari d’una família que busca pis, clar que per tenir-lo l’hauria de comprar i per comprar-lo hauria de comptar amb uns mitjans propis i adaptar els desitjos a la capacitat econòmica per fer-ho. Somiar es gratis!
    “Ser fashion o anar a la moda és seguir una tendència que adopta la major part d’una societat”: No estic d’acord, la moda la segueixen col·lectius, no la gran part de la societat – encara que a vegades si – i vosaltres intenteu fer el que fan altres col·lectius de les vostres característiques. Es obvi, no sou els primers ni sereu els últims que seguiu aquestes tendències de “moda”.
    “No és l’argumentari de l’ocupació! Així doncs, entenc que si s’ha pensat que aquest fragment eren arguments a favor de l’alliberament de l’espai, li hagi semblat erroni i pobre” La resposta la dones al principi, no cal que ho faci jo: “Nosaltres entenem l’ocupació i la de desobediència civil com a mitjà de reivindicació social”
    “El que volem és tornar l’espai a la ciutat d’Igualada, convertir un edifici que era de totes les persones de la ciutat i que ara estava abandonat, en un espai obert, un punt de trobada d’entitats i col·lectius i no pretenem que l’Ajuntament ni l’Església ens solucioni els problemes, tot el contrari. El nostre projecte es basa en l’autogestió, és a dir, amb la independència política i econòmica, i fent ús de la presa de decisions de manera assembleària”: La independència es actuar i decidir amb els propis medis no amb els dels demés!
    Dieu que “la societat te la idea de que compartir és perdre”: Mira, per compartir primer s’ha de tenir o s’ha d’adquirir, tu no parles de compartir el que es teu sinó el que es d’altres, que tenen la propietat de l’objecte cobejat i decideixen el que volen fer amb ell.
    “No ens aprofitem del sistema, bàsicament perquè només se n’aprofiten aquells que el dirigeixen”: Perdona des de el moment que t’apropies de quelcom que no es teu, t’estàs aprofitant del sistema, tu no has creat res simplement t’en aprofites.
    “Bàsicament, perquè tots els que ha enumerat s’inicien des d’una perspectiva individualista i per un ús personal. Nosaltres som un col·lectiu crític i aquesta acció és per un ús comú i just” : Os ho podeu prendre com vulgueu, però com a col·lectiu sou un ens individual que cobeja allò que no es seu.
    “Un fet que trobo del tot desafortunat per part seva és que cregui que hem “obviat conseqüències”“: Evidentment que les heu obviat, hi ha dues persones del vostre col·lectiu que han sigut cridades al jutjat i a això em refereixo.
    Finalment, crec que no heu copsat be el que os explicava en dir-vos que un altre col·lectiu, sigui el que sigui i amb intencions tan bones com les vostres, pot cobejar el local i venir i prendre-us’el, doncs potser són més i molt mes forts que vosaltres o tenen millors raons per fer-ho i així successivament fins que algú no se’l deixi prendre, i ací estem al origen de tot el tema, el bisbat no se’l vol deixar prendre. Simplement perquè es el propietari.
    Jo intento parlar amb la saviesa que em dona l’experiència que no es res mes que el sentit comú i vosaltres parleu amb el cor i la força que us dona la joventut i la inexperiència en la vida. Només dir-vos que suposo que ja sabeu, que la 3ª Llei de Newton diu que tota acció te una reacció i la diferencia entre les vostres argumentacions i les meves, es que per la edat mes que per res hi vist moltes accions i moltes reaccions i he aprés per experiència el resultat de moltes coses. A vosaltres moltes de les reaccions de les vostres accions encara os han d’arribar, pro clar si això no passa no s’aprèn, i jo tampoc pretenc que la meva experiència substitueixi a la vostra.
    Gràcies de nou per ser tan amable i de intentar raonar amb mi, sempre hi han camins millors si els busquem.
    Comentat tot això, penso fer-os una visita i parlar amb vosaltres.
    Cuidat.

  3. Marc Riba Rossy ha dit:

    Benvolgut senyor,

    Avans de tot m’agradaria deixar clar que no formo part del col·lectiu que va ocupar i restaurar la ruïna en que s’havia tornat el Casal. Hi sentia certa afiliació de pensament, m’hi he passat, he vist la feina que s’hi feia i els hi dono el vistiplau. Quan parlo en forma de “nosaltres”, parlo en nom dels joves que, formats i reformats un cop i un altre, seguim sense poder entendre com vostès poden prendre per normal una existència tan penosament reduïda a la lluita per la supervivència en seients alcolxats.

    Entenc que la seva reflexió gira al voltant de la propietat privada, entesa com el valor bàsic en el que es suporta la societat actual.

    Parla de la propietat privada com si la seva llegitimitat no fos qüestionable: si existeix un document legal que doni testimoni, habemus propietari. Com tota la gent “ni de dretes ni d’esquerres”, o sigui, de dreta lliberal, tendeix a obviar que existeixen uns privilegis que han fet que la propietat es concentrés en certes mans, independentment de l’esforç continuat de la resta per sortir del desheretament per vies legals, i a obviar que aquests privilegis estàn blindats pels èns democràtics que legalment gaudeixen de llegitimitat per donar o prendre.

    Els seus arguments són els mateixos que s’han fet servir, poso un exemple, per part dels “señoritos” i l’Esglesia per intentar tombar les diferents Reformes Agràries que intentaven tornar certa propietat al poble desposseít, enfront al terratinent acaparador i insaciable. En realitat, i espero no ser massa dur ja que vostè de ben segur no comulga amb el que ara li presento, van ser fets servir en bona part per aconseguir suport per al Levantamiento que va sumir a aquest país a la dictadura franquista. Tòpic, però no menys veritat per tòpic.

    Vostè em podria respondre que les repúbliques que van orquestrar aquestes expropiacions gaudíen de llegitimitat democràtica, però crec que cal obviar molts factors (ampliament exposats en qualsevol pàgina del 15M o Democracia Real Ya, per posar dos exemple) per referir-se a les mafies endogàmiques que ens governen com llegitimades democràticament. Vivim en un moment en el que la llegitimitat senzillament no brolla de la democràcia, sinó de la voluntat de la població, rarament reflexada als hemicicles de torn. Hi ha voluntats diverses per a grups diversos: la gent de l’espai senzillament s’ha resistit a normalitzar que aquestes mai es veiesin reflexades en les decisions “públiques”. Com els nazis i els bolxevics? Si, com els nazis i els bolxevics. Amb la petiiiita diferència (pot obviar això també si vol) de que no li pretenen cap mal a ningú: tant difícil es veure amb bons ulls una expropiació a un terratinent àvar amb fins socials per a tothom qui ho vulgui?

    Vostè ha anomenat la seva experiència saviesa. Si això fos veritat, la seva generaciò no semblaria tant recalcitrantment condicionada a reproduïr les idees del Segle de les Llums, mares fundadores de la misèria actual. Crec que jo i molts considerem aquesta societat com profundament malalta, i la saviesa que doni per bones les bases que han desenvolupat tanta malaltia no pot més que estar profundament malalta. La societat “és la que és”, en bona part, perquè masses generacions es resisteixen a veure les creixents catastrofes globals (i, per tant, locals a tots llocs) com a síntoma de l’aplicació del seu pensament caduc, basat en la por (a l’altre, bàsicament), l’autoritat (lleugeeerament minvada des de que pares, mares i professorat van deixar de pegar-nos, gràcies per això) i la competitivitat, que no és altra cosa que el pensament de guerra sublimat a lo quotidià.

    Tot es bò fins que la següent generació decideix que bò és una altra cosa. No, no crec que siguem la següent generació: som la vanguardia del pensament que farà a les següents generacions diferent de la seva, Déu ho vulgui. A diferència de vostès, que van mirar al seu voltant, van veure pobresa, miseria humana, i tot i així van abraçar els principis que l’havien fet possible pintant-los-hi floretes, nosaltres ens hem tornat radicals per poder arribar a les arrels que van crear a generacions senceres que, al actuar segons l’ètica apresa, creaven sofriment, pobresa i una creixent separació i desigualtat.

    PD: la enèsima obviació seva és pensar que els dos joves que tenen assumptes amb la llei no sabien que aquests afers acostumen a anar així. Menys fums i més informació, senyor. Li recomano que passi per allà, ignori als que no volen dialogar, i aprengui alguna cosa dels que si ho volen.

  4. josepmtorras ha dit:

    Ariadna i Marc Riba Rossy,
    Acabo de passar pel Casal per tenir una conversa i l’he trobat literalment tancat a pany i forrellat, un pany molt gros. Propietat privada? De qui es el pany? De l’església que ha recuperat la propietat, de la gent que se l’ha atorgat, d’un altre grup que li agrada el lloc o de la policia que ha entrat i ho ha tancat? Després d’aquest símbol en forma de pany poca cosa queda que discutir, sobre la propietat privada.
    Marc,
    El teu discurs vol ser revolucionari malgrat això l’he llegit. Jo he vist i he llegit sobre el principi i el final de moltes revolucions. T’agrairia que donessis un cop d’ull a les següents reflexions, sobre el llibre la Granja dels Animals de Orwell. https://aqualata.wordpress.com/2007/12/16/ressenya-rebel%e2%80%a2lio-a-la-granja-de-george-orwell/
    I si t’escau el llibre, hi han moltes reflexions a fer sobre les mal anomenades revolucions.
    En certs punts del teu escrit hi trobo falta de respecte, que no es gens bona pel diàleg i per tant ho sento, però no vull argumentar amb qui fa tanta demagògia i generalitza sense gens de respecte.
    Estic d’acord en que la societat actual està malalta, però amb metges com tu no crec que se solucioni el problema.
    I perdona perquè et confons, jo no dic que sigui savi, sinó que el que se es mes per l’edat que per una altra cosa.
    Jo no soc l’enemic i diàleg es el que jo faig en el meu escrit, potser no t’has posat a pensar que en el teu discurs si que no en hi ha de diàleg, doncs els demés ens hem de posar en el teu lloc, però tu no et poses en el lloc del demés..
    Parlant d’obvietats, perquè les dues persones esmentades es presenten al jutjat? No sou antisistema i amb vosaltres no va res del sistema? Perquè dialogar amb l’Ajuntament o l’Església si la raó os pertany. Tampoc formen part del sistema aquests?
    Les cases es comencen pel fonaments i no per la teulada i per molta raó que tinguis en certes coses de la societat actual, la teva forma d’argumentar te la treu.
    Cuidat.

  5. Ariadna ha dit:

    Benvolgut Josep,
    Agrair-te la lectura del meu comentari i la contestació. Tant de bo totes les persones d’Igualada tinguessin les mateixes ganes que vostè en conèixer el projecte! Tota crítica la trobem positiva i creiem que podem aprendre moltes coses de la gent amb més experiència i rodatge. Tot i així, crec que els nostres punts de vista són molt diferents i per això costa que ens entenguem. Em sap greu que hagi anat al casal i l’hagi trobat tancat. Aquest espai és autogestionat, això significa que per assemblea es decideixen, entre altres coses, els horaris d’obertura. Som joves que estudiem i treballem, i per aquest motiu no podem estar cada dia de la setmana al casal. Així doncs, vam decidir obrir els divendres i dissabtes de les 19h a les 22h, i diumenges de les 17h a les 20h. És possible que durant la setmana estigui obert fora d’aquest horari perquè col·lectius i entitats s’hi reuneixen o fan alguna activitat, però l’horari establert d’obertura és aquest. Tot i així, podem quedar quan vostè vulgui i li obrirem l’espai, li explicarem el projecte i potser en podrem parlar millor, que en escrit és més difícil. 🙂
    Pot visitar el nostre blog, on anem penjant cròniques d’activitats, vídeos i informació diversa, la nostra pàgina de facebook i de twitter. També tenim un correu, on ens pot enviar propostes o fer-nos qualsevol pregunta. Si vol, ens pot enviar un missatge per a quedar entesos en alguna hora que li vagi bé i obrirem el casal.

    @: joves.igualada@gmail.com
    F: Espai pels Somnis
    T: @espaispelsomnis
    Blog: http://espaispelssomnis.blogspot.com.es

    Esperem la seva visita i la de totes aquelles persones que tinguin curiositat per conèixer i ganes de fer crítiques!
    Salut!

  6. josepmtorras ha dit:

    Benvolguda Ariadna,
    Gràcies per la teva amabilitat, dona gust discutir diferencies amb respecte per ambdos costats.
    Simplement dir-te que apart de les diferencies sobre la propietat privada, el candau no m’agradat gens, doncs només indica que la privacitat ha passat d’uns mans a altres i amb això no us distingiu gens del propietari que es l’Esglesia. I de que havieu d’haver començat al inrevés, no es pot ocupar quelcom, després justificar l’ocupació i demanar comprensió a fets consumats.
    Per tota la resta idees incloses i aquesta voluntat d’aprendre dels errors, estém mes aprop que lluny.
    Jo soc una persona d’ampli espectre i un autodidacta, a vegades puc semblar de dretes i a vegades d’esquerres, però no em vull definir en cap de les dues bandes, tinc la meva própia manera de mirarme la vida. Hi ha una definició meva al blog que no es meva sinò la definició que em fa una filla que es psicóloga, que mes que una definició es una indefinició, depen de cada circumstancia i de cada moment i diu:
    “Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d’esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula… Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu “ego”. Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.”
    Dit això, us penso visitar i parlar amb vosaltres i si s’escau donar-vos idees des de la meva perspectiva, soc optimitzador i pràctic en trovar solucions, en la vida laboral soc intermediari i estic molt acostumat a trobar camins entre dues posicions.
    En fi, ja ens veurem, parlarem i a veure el que surt de tot plegat.
    Gràcies de nou per la teva amabilitat.
    Cuidat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s