Polítics de Karaoke o el lloro en una casa de bagasses!


Aquest cap de setmana vam haver de suportar la pseud-eufòria dels congressistes del PP reunits a Valladolid, començant pel discurs inaugural de l’Alcalde de la ciutat, que sense que se li sàpiga, deu tenir uns coneixements d’Història que fan frisar. Bé, el cas és que per ser Alcalde de Valladolid ni cal ser Dr. en Història, ni tenir cap CV excepcional – ni tan sols d’estar per casa – perquè l’últim de la classe pot arribar a ser-ho si practica amb afició la mediocritat obedient!

Quedaríeu esgarrifats del lluny que es pot arribar en política encara que no es serveixi per res. De fet s’agafen a la mamella com esperitats – en això no hi ha qui els guanyi – i quan s’asseuen en la cadira d’un càrrec els hi baixa un raig lluminós sobre el cap – i per infusió divina – es tornen doctors en la carrera que sigui. Vaja, que se’ls hi fan evidents unes capacitats, que ni en somnis sabien que tenien. La resta dels mortals han d’esforçar-se molt per arribar a certs nivells intel·lectuals. Però els governants els adquireixen amb facilitat. I a més es tornen infal·libles en allò que mai havien entès (i mai havien fet cap esforç per entendre).

Dic això perquè n’hi ha una colla que fan servir la màgica bola de vidre amb una facilitat que espatarra. Això sí, no n’encerten ni una. Només cal veure com es compleixen les previsions del seu programa electoral.

Alguns donen lliçons d’economia d’alt nivell. Com el que va encertar fins i tot el desastre de Lehman Brothers quan era president de la sucursal Espanyola. Podrien fer un programa actuant com aquests divins de la tele i potser es guanyarien la vida “dignament”.

O aquell altre ministre, digne d’una república bananera, que amaga les balances fiscals perquè els catalans no en facin mal ús. No se n’adona que és ell el que en fa mal ús. I a més genera especulacions innecessàries. Ara ens diu que com que no li agraden els resultats tan evidents de l’espoli, ho calcularan d’una altre manera. Deu ser “en diferit” o com m’explica un amic meu, que no hi entén un borrall, que d’això se’n diu fer trampes al solitari.

N’hi ha un altre, el d’exteriors, que necessita 210 folis per fer passar l’espoli Català com a solidaritat. Creu que a l’estranger se l’escoltaran. Li recordo que la solidaritat no es perpetua en el temps, ni obligatòria. Que només es per casos i moments excepcionals.

Altres fan futurisme amb l’Estat Català. Més ben dit catastrofisme. Però jo em pregunto si havent-hi arguments tan bons pels catalans per quedar-nos a Espanya, a què ve la política de la por? I si només es qüestió de fer por, a què venen els arguments catastrofistes? Qui té realment por?

Qui tindrà més recursos, Catalunya sense Espanya, o Espanya sense Catalunya? Qui complirà els criteris Europeus? No oblidem que aleshores Espanya sense Catalunya seria una altra nació, amb uns altres condicionants. Hauria també de demanar l’adhesió?

Diuen que Catalunya es la que està traient Espanya de la crisi i immediatament ens esbotzen que estem arruïnats i que sense ells no podríem pagar a ningú. Se’ls hi ha acudit que si no robessin la cartera a Catalunya i no repartissin a tort i a dret sens mesura, tornant-nos el que els hi dóna la gana, potser serien ells els que no podrien pagar?

Bé, ara que ja m’he esplaiat una mica, potser seria hora d’explicar el perquè de l’encapçalament. Doncs bé, la immensa majoria dels baladrers al congrés del PP han hagut de llegir cada cinc segons el paper o la pantalla que tenen el davant per fer un discurs. El que deien ni era fluid, ni a vegades tan sols coherent, doncs no l’han escrit ells. I evidentment no copsen el significat del que els hi fan dir. Simplement els assessors de premsa i imatge decideixen per ells, perquè ells no són capaços de filar dos pensaments amb coherència i es limiten a repetir els argumentaris com un lloro en una casa de bagasses.

Evidentment amb el Rei també passa el mateix.

Així doncs, igual que els “artistes” del karaoke, es limiten a seguir bé o malament les línies de la cançó i procuren seguir el ritme, que poques vegades assoleixen.

El fet es que molts dels argumentaris dels discursos són una ofensa a la intel·ligència. Els assessors s’escullen per amistat o nepotisme. I aleshores el nivell es el que es. Fins i tot podem arribar a pensar que els hi posen els poders fàctics, perquè no els hi esvalotin el galliner d ‘on treuen els ous d’or.

O potser els que els hi escriuen els discursos, són els pensadors de la tan ben pagada FAES, que es un refugi del més ranci pensament Franquista (que per cert sembla que ara escriurà discursos per Vox i no per ells, quina pena!) En fi un Karaoke bananer.

Sempre queda el tipus del que mai saps a què ve tanta eufòria – espècimen Camacho – que moltes vegades vola fora dels límits del corral. I hom es pregunta que es pren. No crec pas que segueixi els consells del seus assessors, que en el fons només li serveixen per apagar focs. Però potser en els temps que corren un mortal del carrer també estaria molt eufòric amb els diners que cobra, oficialment i els presumptament en “B”.

El que es més preocupant es que el cinisme i la mentida surten de les seves boques, sense posar-se un punt de vermell. Bé n’hi ha un que té tics quan ho fa, però que hi farem “nobody is perfect”.

Viure en el mon real, el de tocar de peus a terra, el del dia a dia, no es el seu cas. Tots floten agafats a les seves cadires, que son com catifes voladores. I ja seria hora que el poble els hi tragués el poder de volar. Seria interessant veure primer, la castanya que es foten i després com s’espavilen per viure en la terra de la resta dels mortals.

En fi que ja està bé de prendre’ns el pèl amb les sabudes i repetitives cançons de Karaoke. A veure si el poble es rebel·la d’una vegada, contra tota aquesta trepa de galifardeus que ens prenen per estúpids i els deixa en el lloc que els hi correspon.

A veure si es dóna el cas, perquè no es que hi hagi corrupció en el sistema, sinó que el sistema es la corrupció mateixa.

Perdoneu la mala llet, però es que ja els hi val – i potser ja ens val – per deixar el país en mans d’aquests paràsits inútils però aprofitats.

Que tingueu un bon dia, si s’escau.

Josep M. Torras Payerol

Quant a josepmtorras

Definit per una filla meva!!!: Polític apolític, mig anarkista i mig convergent, mig de dretes i mig d'esquerres, tot depen del canto per on es miri, entre conservador modern i lliberal de paraula... Definit per mi mateix: Sóc un animal rumiant, m’explico, ho llegeixo i escolto tot sense pair i desprès a casa per la nit rumio, el que he vist, llegit i escoltat i en aquest bloc vull posar les meves cabòries, idees, esbossos de les meves moltes caparrades i també les meves fotografies, com a cultiu del meu "ego". Em considero humanista i lliberal i no tolero la mentida ni la hipocresia encara que educadament l’aguanti. Considero que és la pitjor ofensa que et poden fer és prendre’t per babau i desgraciadament aquest sembla que és l’esport nacional. Em fereix la sensibilitat el poc respecte pels demés i la grolleria. Sóc molt autodidacta i vull advertir que ningú m’ha de dir com he pensar o fer, si bé estic obert a aprendre de tothom, però no a repetir la lliçó ni els tòpics de ningú, sempre prefereixo tenir les meves pròpies idees escoltant les altres opinions, rumiant i traient conclusions per mi mateix. Sóc un fan de de la intel·ligència encara que sigui tan escassa. I de la gent senzilla i humil, dels quals puc dir que encara tinc molt a aprendre, els llestos i els espavilats no formen part dels meus essers preferits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Posts en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s