El fet és que al entrar a la comunitat, els països del Sud d’Europa, es van creure de sobte rics, amb l’euro i les ajudes europees, com algú al qui li ha tocat la loteria, de fet van gastar com si fossin rics, facilitat de crèdit, interessos baixos, etc.
Van viure per sobre de les seves possibilitats un temps, van comprar tot el que podien i el que no, majoritàriament als països rics de la comunitat i van crear un deute, a causa del ritme de vida, que ara estem pagant tots plegats.
Després de la festa, es van despertar amb un panorama desolador, algú havia de pagar la factura. Aleshores van venir els plors i el cruixir de dents, els bancs van salvar la seva disbauxa a costa dels de sempre, quan tenien beneficis lleonins a costa d’operacions arriscades, aquests anaven a les seves butxaques, quan hi va haver pèrdues, aquestes a costa del poble (rescat bancari).
Si no haguéssim estat a la comunitat, els nostres actors econòmics haurien tingut la solució que sempre teníem abans, per pagar les disbauxes, devaluar la moneda, però com que estaven a la UE, això no podia ser, d’altra banda tampoc podien tirar del crèdit, els bancs havien abusat d’aquest factor i només en quedava una solució, estrènyer el cinturó als de sempre.
Ser de la comunitat només permet maniobrar en un sentit, el de les apujades d’impostos, retallades, baixades de sous i acomiadaments, tot per poder tornar els diners que “tant desinteressament” ens van prestar, perquè ens sentíssim rics per una temporada i després ens tinguessin agafats pels bemolls a l’hora de tornar-los. Tot això te un efecte devastador sobre l’economia de varis països de la comunitat.
Vaig sentir una frase molt assenyada quan Argentina va fer el “corralito”, que em va fer pensar en el seu temps quin seria el final de tota la disbauxa: “Un país de pobres, no pot tenir una moneda de rics”, en aquell cas el peso pel dòlar i en el nostre l’euro per la pesseta i axis ens va.
Anglaterra, ja s’havia guardat algun as a la màniga, la lliura esterlina, que no l’euro i el xec agrícola del qual ningú en parla però existeix, que és una forma rocambolesca de tornar part del que deien que hi posaven els Anglesos.
Ara amb el Brexit, Anglaterra podrà fer el que vulgui amb la seva economia sense que l’encotillin les normes l’eix Franco-Alemany, que són els creditors del deute dels pobres de la comunitat i els que dicten les normes. Simplement ha marcat un camí, encara que molt més difícil de recórrer, pels que tinguin les mateixes pretensions.
A altres efectes no podem obviar que Anglaterra és la democràcia més madura d’Europa i que hi ha països de la comunitat, que només esmenten la democràcia, pel que els interessa. Per certs fets tracten els ciutadans, que són els que els han votat, d’inútils per prendre certes decisions en referèndum, clar que ells, els polítics, no se’n adonen que són la suma de la inutilitat dels seus votants, en matemàtiques en diríem un inútil elevat a la enèsima.
Tot plegat em recorda aquelles repúbliques bananeres a les quals el banc mundial els hi deixava diners pel seu desenvolupament, s’ho gastaven tot en armes, que els hi venien els països creditors per fer les seves guerres, pagar els luxes dels seus dirigents i després el deute s’havia de retornar amb la penúria del poble, tot un negoci rodó pels subministradors i pels sàtrapes del govern. Ja sé que la comparació és una mica agosarada, però per exemple a Grècia van comprar a través del suborn, molt material militar majoritàriament a Alemanya-França, que no necessitaven i que ara l’estan pagant, entre moltes altres coses.
A la resta de també ens ha passat quelcom semblant. Un avantatge tenir una moneda comuna, si, però a quin preu? Com deia més amunt, moneda de rics en país de pobres. Se n’ha beneficiat banca i poders fàctics, en forma de grups de pressió anomenats “lobbies” i ara ho paguem els entre tots. Talment com deia més amunt, podem comparar als països pobres de la UE a una república bananera i el BCE dels rics a l’FMI. En resum, quedar-se amb els guanys i socialitzar les pèrdues.
Ara després del Brexit s’ha de pair tot plegat i se’n poden extreure conclusions per un futur, de fet jo he d’arribat a la conclusió que els actors econòmics de la UE van al vent que bufa i com endevins són un desastre, diuen preveure quelcom i en canvi els esdeveniments sempre els superen i aquests són els que dicten les normes! Que Deu ens agafi confessats.
Que ho païu bé i fins un altre.
Josep M. Torras Payerol
aqualata 