De veritat que parlàvem de independència?


Del que es tractava en les passades eleccions no era del fet de discutir sobre el sexe dels àngels (perdó, àngeles segons la CUP), ni de la puresa de la raça, ni tan sols sobre la naturalesa corrupta de l’ésser humà, ni de lapidar a Maria Magdalena (el que estigui sense pecat ….), tampoc es tractava erigir-nos en jutges i separar els purs dels impurs, perquè llavors qualsevol meta superior seria impossible, en trobar-nos sense tropes o només amb tropes de talibans.

La fi era una cosa tan simple i alhora tan complicada com aconseguir la independència, per això era necessari tenir un nombre de representants (de tota mena i condició) suficient per assolir-la.

Si a la independència s’havia d’arribar-hi en convivència, doncs bé, uns i altres havien de fer concessions, però basant-nos en la proporcionalitat de forces, i mai la menor es pot superposar a la major.

Tenint en compte la provisionalitat de la legislatura, era de suposar que un cop obtingut l’objectiu principal, el poble en unes eleccions nacionalistes de CAT, posaria cadascú al seu lloc.

Ara el més calent és a l’aigüera, gràcies a una minoria de puristes de la raça #CUPnacional, que no sé si se‘n han adonat que en la seva orgia de puresa, els únics que els aplaudeixen són precisament els contraris a la independència i si els hi queda un xic de racionalitat al cervell, veuran que han aconseguit el que els nacionalistes Espanyols desitjaven i no sabien com fer-ho, els extrems es toquen i aquest n’és un exemple vivent.

Us felicito fills, ho heu aconseguit.

josep m. torras payerol

Anuncis
Publicat dins de Posts en Català | Deixa un comentari

Bon Nadal i Feliç any nou – Merry Christmas and Happy New year


_DSC9406-SNOW-002.jpg

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

#20D – Em dol l’ànima d’una campanya tan miserable i mesquina.


Quan escolto el que es diu en la campanya del #20D em venen centenars de sentiments, estupefacció, emprenyament, indignació, etc. per no seguir amb més epítets, molta vergonya aliena.

El nivell és vergonyant, paupèrrim, criden per parlar, s’esgargamellen prometent impossibles, es venen l’ànima al diable, per tal d’obtenir o mantenir el poder, molts traspuen pànic de perdre el seu “modus vivendi” i altres una ansia incontrolable d’assolir-lo.

Tot plegat un guirigall de “tontos” motivats, com deia l’Emilio Duró.

Tot per vendre’ns durant 15 dies, promeses del que mai seran capaços de fer, ni de complir.

Una de les coses que em fa més gràcia de sentir, és els llocs de treball que crearan.

Des de quan l’Estat crea llocs de treball productiu, si l’únic que fan és portar el nepotisme a la seva màxima expressió, fills, germans, cosins, cunyats, coneguts i fins i tot companys d’escola ens encolomen, són aquests els llocs de treball públics i improductius els que ens prometen, que decideixen ells i paguem tots nosaltres?

Si a més el primer que fan quan es reuneix la primera vegada el nou govern, és decidir els “seus” sous i prebendes i els dels “seus” en llocs de confiança, vaja, que la caritat ben entesa comença per un mateix!

A partir del moment en què són elegits no es tornen a preocupar dels problemes reals de la societat i del bé comú, fins que no falten 15 dies per les pròximes eleccions i aleshores altra vegada tones de mentides per tornar al “qui dia passa quatre anys empeny”.

Que ho voteu o boteu bé amics.

Josep M. Torras Payerol

Publicat dins de Posts en Català | Deixa un comentari

Lo de la CUP te pebrots.


A mi el que em semblava que la independència era primordial i que tota la resta era secundari, “ja que de fet estem rellogats de rellogats i discutim el color que pintarem les habitacions” (Romeva).

El primer que s’ha de fer dintre del sentit comú és intentar que el pis sigui nostre (independentistes) i després ja parlarem d’altres temes i en unes noves eleccions Catalanes el poble ja parlarà de què i de qui!

Si una majoria dels independentistes va estar d’acord que el president provisional seria Mas, el fet que una minoria dintre la independència ho faci a l’inrevés una qüestió “sine qua non”, no és presentable.

En una negociació s’ha de ponderar les forces de cada un i en aquest cas s’obvia.

Evidentment no es pot prescindir de CDC, sense ells no hi ha paradís i intentar que renunciïn a qui els ha portat fins aquí, em sembla una quimera.

CDC que no era independentista, han fet el canvi i gràcies a tots, ells inclosos, hem arribat fins ací, ara podem prescindir d’ells?

Tinc la impressió que en cada bogada perdem un llençol i el “tenim pressa hem de crear una República”, resulta que només és un brindis al sol.

O som tots coherents amb la relació de forces (dintre l’independentisme) i demanem el que és just i raonable o passiu bé que demà serà un altre dia.

Una assemblea, és com reunió de veïns (un orgue de gats, amb perdó), per avançar en la independència es necessiten líders i anar tots a una.

Després d’obtenir el que és primordial, podem fer totes les assemblees i reunions que es vulgui, però sempre dintre del que és raonable i de sentit comú.

En fi, que estic com molts, desil·lusionat que tan pocs arbres no ens deixin veure el bosc.

Al final resulta que els extrems es toquen i uns en el seu extremisme fan la feina als altres, als que diuen odiar, de fet la situació si no fos tràgica, seria còmica, que el que volen ‪#‎PP‬, ‪#‎PSC‬ i C’s sigui el mateix que el que vol la‪#‎CUP‬ i siguin aquests els que els hi facin la feina, té pebrots.

Que tingueu un bon dia.

Josep M. Torras Payerol

Publicat dins de Posts en Català | 1 comentari

La sacrosanta demagògia.


Suposo que les paraules d’un exdirigent socialista d’Igualada, en presentar un company de partit a una alcaldia de la Conca d’Odena dient: “que manifesta la importància de les noves fornades de joves implicats en la política, que exigeixen que es continuï lluitant per les igualtats i les oportunitats i reflexionava dels canvis que hi ha hagut en els últims anys en el panorama electoral municipal valorant-los positivament i com una opció de canvi.

Suposo que Jordi Riba a Igualada, Teo Romero a Montbui, Francisco Guisado a Òdena, són una demostració fefaent de les paraules, “joves”, “canvis”, “igualtat d’oportunitats” i “opció de canvi”.

Encara sort que en Joan Vic – Vilanova del Camí – s’hagi retirat, després d’exercir quasi tant de temps com el dictador, que segons ell va combatre i que al final semblava que volgués superar (pel que fa al temps de manar).

Per no deixar res al tinter, l’ex es diu Jordi Aymami. Sorpresa? És el mes semblant a una foto“vintage”, que en política sempre està de moda.

De veritat no sé si pensa el que diu, o és que la demagògia flueix sense control dins el seu discurs. Sembla que el més important és dir quelcom, sense dir res, això si embolcallat en aquella dialèctica, que vol prendre la gent per beneits.

Tot és més del mateix. I el no canviar res perquè tot segueixi igual. Això sí, tot, però tot, per tenir la boca a la mamella i seguir mamant durant anys i panys. Això deu ser un eufemisme de la igualtat d’oportunitats. Sempre els mateixos, sense deixar pas, no fos que els altres es donessin compte que arrapats a la mamella si viu molt bé i volguessin fer el mateix. Als enemics ni aigua, però als amics tampoc.

I tot dins l’eufemisme de voluntat de servei al poble o per acabar la feina començada, que sembla que pot durar tota una eternitat. I no marxen sinó els foten fora.

Per això tendeixen a perpetuar-se en el poder, deu ser veritat allò de l’eròtica del poder. Si no, no ho entenc. On són els: “joves”, “canvis”, “igualtat d’oportunitats” i “opció de canvi”?

Tal vegada en el farcit de les llistes, en el sí, però no.

Apa vinga, espavileu-vos que el poble comença a estar tip de alimentar sempre als mateixos, per sempre més. Vuit anys seria un període raonable i més que suficient, per no enrocar-se i deixar pas.

Això es vàlid per molts altres partits i personatges, que fan servir la mateixa demagògia, tant en l’àmbit local, com nacional, d’esquerres, de dretes, nacionalistes (del que sigui) o unionistes, etc. Així es justifica l’immobilisme de molts dirigents. Una vegada arriben a arrapar-se a la mamella,  no els desenganxa ni Déu.

I tot justificat sota el paraigua del servei al poble. Ha!

Per cert, encara no he trobat cap polític que m’expliqui d’una forma fefaent com afrontar econòmicament els seus projectes – en alguns casos faraònics (per desgràcia a Igualada en tenim algun exemple, això si sense cap pedra a les piràmides, però havent pagat per elles WTCI) – sense endeutar encara més al poble, perquè que com deia el meu avi, “amb els teus o amb els meus què de coses en faríem” oi Jordi!

Que tingueu un bon dia.

Josep M. Torras Payerol

http://anoiadiari.cat/politica/francisco-guisado-presenta-odena-ma-jordi-aymami/

Publicat dins de Posts en Català | 1 comentari

Somiant de peus a terra amb el Sr. Riba, futurible aspirant socialista a l’Alcaldia d’Igualada.


Si tot això que descriuré a continuació no us revolta l’estomac, aquest és el vostre candidat.

Si repassem l’Historia recent diguem-ne època Aymamí-Riba – veurem que va deixar més de 60 milions de deute i encara hi ha desgavells al calaix.

Resum ràpid, com a recordatori:

Construcció aparcament Hospital € 3.500.000 concessió a Proinosa, previsió d’ingressos € 24.000 al mes, real € 2.400! Evidentment es va tancar l’aparcament gratuït a l’aire lliure davant de l’Hospital. Com que el negoci era ruïnós es van crear noves places de Zones Blaves. Unes 200, amb 57 als voltants de l’Hospital. El poble es va revoltar i a través d’una ciutadana – Imma Canas – es van presentar 10.750 firmes en contra la decisió de l’Ajuntament. I que aquell govern va ignorar-les olímpicament.

A més l’empresa SIMA es va empassar (mai s’han recuperat) € 800.000 per la construcció d’un pàrquing a la plaça de les Tortugues – mai construït – i per acabar-ho d’adobar, hi ha un altre desgavell d’uns € 500.000 per l’expropiació d’una casa per fer-hi un altre pàrquing soterrat, mai realitzat. Llegir: Disbauxa en la plaça de les tortugues

A més l’anterior Ajuntament d’Entesa (Aymamí exaequo amb Riba) va donar permís a un nou pàrquing (el de la plaça de la Creu) que ha arruïnat a tots els comerços del voltant, havent-hi places de superfície suficients – més que les soterrades- i afavorint una empresa particular.

Tema POUM: Que va estar a punt d’arruïnar a molta gent d’Igualada i destrossar un dels seus barris més emblemàtics i que va trobar l’oposició de tota la societat civil. Fins i tot va fer canviar la intenció de vot inicial a l’inefable Pere Calbó PPC, col·laborador necessari en tants altres desgavells de l’anterior Govern. Doncs bé, aquest desgavell va costar a Igualada € 400.000 tirats a la brossa a més dels diners que es van gastar els particulars per rebatre’l. Llegiu si us plau l’apartat Comerç

Posicionament dels amics del Rec: Al·legacions amics del Rec i Noticia a l’Anoiadiari

Posicionament, Fagepi, la Cambra, la Unió Empresarial i els Constructors Igualada: Noticia a l’Anoia diari

World Trade Center: Un mega projecte d’il·luminats (Riba-Aimamy) en el qual a part d’un hotel de 1.000 habitacions hi anaven uns 400 locals comercials! Cost final uns € 3.000.000, entre pagar el projecte i anul·lar el contracte amb WTB “sine die”. Resultat el WTCI no existeix i devem encara diners a WTCB, € 1.400.000. Llegir: WTC Igualada – S’han begut l’enteniment o estem tots sonats?

Discutirem tot això, si voleu, amb arguments, números i hemeroteca. És el que fa la gent civilitzada.

També hi han altres temes a l’hemeroteca sobre empreses Municipals, en mans de gerents amb ADN socialista.

Hospital amb gerents que exercien en empreses mixtes, obtenint contractes mentre l’Alcalde tenia un peu a cada cantó, que pel que sembla la justícia ara sen està assabentant.

Presentació del CSA com a opositor al concurs del CAP Nord, quan sabien que incomplia la llei de contractes de la Generalitat d’empreses que són mitjans propis, o com a receptor de fons de la Generalitat si no era realment un mitjà propi, dit per ells mateixos que no, perquè no constava als estatuts, per poder presentar-se així al concurs del CAP.

Evidentment no es pot ser i no ser al mateix temps.

Tinc molts altres casos de disbauxes innecessàries, que van fer arribar a l’ajuntament a nivells d’endeutament verdaderament inacceptables.

Per exemple el “Infinit” que cada any ens costa un dineral, perquè no arriben als beneficis que els del Sr. Riba van firmar en el contracte.

Algú també em recorda també la posició o oposició amagada de l’Entesa en el tema de l’Outlet tèxtil a la Avinguda Catalunya o a l’antiga fàbrica de Martí Enrich, amb les connotacions de l’Outlet de Can Roca i requalificacions de terreny de parents del Sr. Riba. En fi com que això no sembla haver costat diners a l’Ajuntament o deixem per un altre dia, aquestes i moltes altres coses que són de jutjat de guàrdia.

Com deia en un principi, si algú coneixent tot això i sent-ne conscient, troba aquestes actuacions correctes, el seu candidat és indubtablement el Sr. Riba.

Però no oblideu, que els qui ignoren la història es veuen condemnats a repetir-la.

Fi del somni, benvinguts al mon real.

Que ho voteu bé.

Josep M. Torras Payerol

Publicat dins de Posts en Català | 1 comentari

“Si no es dóna menjar al ruc, aquest es mor”. Situació financera actual per maldestres IIª   


Ara farà uns 3 anys que vaig escriure un post sobre la situació financera en el qual l’explicava, en base un acudit de l’Eugeni i una cita del meu avi, que és la que dóna peu a l’intitulat.

Bàsicament reitero fil per randa el que vaig intentar explicar aleshores i que avui a provocat aquest canvi de rumb, exemple del qual són els posicionaments del guanyador a les eleccions Gregues i està amenaçant les Espanyoles i per extensió la forma d’actuar dels encarregats de les finances de la UE.

Per recordar primer la cita del meu avi: “Ves per on! Ara que havia ensenyat al ruc a no menjar, va i sem mor”.

És de sentit comú, – si és que encara en queda en els sapastres que dirigeixen els destins financers d’Europa – que si s’ofega a un país amb els interessos d’un deute, que evidentment no poden pagar, se’ls converteix en esclaus de la cobdícia d’alguns, que intenten matar l’animal de gana a base d’escatimar-li el menjar per cobrar ràpidament uns interessos d’usura, abans que l’animal es mori!

De fet tot està basat com explicava en l’altre post en què Europa som una unitat només en el que interessa a alguns, tenim un Euro comú, però en canvi el bons estatals dels països que la composen no ho són. I els bancs EU i altres obscurs especuladors, juguen amb les primes de risc, amb la seguretat que no deixaran caure l’Euro.

Aleshores els països més endeutats reben crèdits que només serveixen per pagar els interessos normals i els de mora el qual fa que se n’endeutin encara més, en una espiral que porta al col·lapse.

Al principi de la crisi americana de les “subprimes” i de la caiguda de Leman Brothers la Reserva Federal Americana va començar a comprar el deute públic directament, el que va significar injectar crèdit a l’economia real, sense intermediaris i a uns interessos raonables, de fet ara ja ha deixat de fer-ho, perquè l’economia real ja funciona.

A Europa entre els sapastres residuals de Leman Brothers (Dragui, Guindos, etc.), que deuen ser els que més en saben d’això, – en vista del resultat de la seva ex companyia – en col·lusió amb la troica (FMI, BCE, CE), van salvar els bancs amb els diners del poble. En lloc de saldar-los i tornar els diners als impositors (van premiar la mala gestió).

Com que no en tenien prou, es van inventar el diabòlic sistema de prohibir per Llei, que el BCE (al contrari que els americans) no pogués comprar deute publica als països i així, d’acord amb les primes de risc, premiaven de nou als bancs.

És a dir, el BCE deixava diners a l’1% als bancs i aquests en comptes de posar-los a la industria productiva a un interès raonable, els invertien especulativament en bons de risc (Espanya, Grècia, Itàlia, etc.) a uns interessos molt superiors (5-15%), basant-se en què EU no deixaria caure l’Euro.

Si els hi sobrava quelcom, ho dipositaven de nou al BCE al 0,25% abans de prestar-ho a l’economia productiva.

Clar que amb aquest sistema especulatiu i usurer, els diners no arriben a l’economia real, bé no a tot arreu.

Els alemanys, francesos i anglesos en la seva economia real és finançaven a uns interessos molt baixos i els seus bancs s’inflaven de cobrar interessos als pobres països del Sud de la UE, a els quals les seves industries els van vendre – abans de la crisi quan els feien creure que eren rics perquè estaven a la UE i al Euro – el que necessitaven i el que no (entre altres, el cas de Grècia, armes que el seu exèrcit no ha necessitat mai).

El “cervellet” del Dragui, s’està donant compte que les retallades no serveixen per sortir del forat i que els americans fent absolutament el contrari ja han sortit de la crisi i ara “a buenas horas mangas verdes”, resulta que el seu últim recurs és que el BCE compri deute publica directament als països.

El que mes m’emprenya és una frase que vaig escoltar en resposta a la pregunta de que faran ara els bancs ara: “Doncs deixaran de comprar deute públic perquè no serà ja rendible i buscaran una altra cosa a on posar-los”.

Serà a l’economia real? O seguiran fent una política especulativa i deixaran que el ruc es mori del tot, per falta de menjar?

Concloent, el de Grècia és un avís, que potser farà que els bancs, entitats financeres i poder fàctic, es posin les piles i una mica de fre a la cobdícia i la usura, perquè no sigui únicament el seu “modus vivendi”, (per a ells, sembla que en el món real no existeix res).

Per cert el canvi de l’article 135 de la inamovible Constitució Espanyola amb premeditació, nocturnitat i traïdoria, per part del govern d’en Zapatero amb la complicitat maliciosa del Partit Popular, (que no es posen d’acord a menys que algun poder fàctic els hi mani) en el qual van acordar que primer era pagar el deute abans de donar menjar el ruc (una manera d’assegurar-se el cobrament, per sobre de les necessitats dels ciutadans), és d’un cinisme i fariseisme esfereïdor i una demostració de què són marionetes de la troica.

Que comencin a tremolar, que el rellotge fa tic, tac, tic, tac i es van complint la justícia divina. Els del poble es trauran la bena dels ulls i ells moriran fent de Rei Midas.

Que tingueu un bon dia!

Josep M. Torras Payerol

Publicat dins de Posts en Català | Deixa un comentari