No acostumo a reflexionar sobre el futbol, m’agradava molt i ara m’agrada molt menys, ha desaparegut ja fa temps el component esportiu i s’ha transformat en el “pa i circ” de les masses que dominen els quatre sàtrapes de sempre.
Messi és un jugador de futbol i en això de donar puntades de peu, cops de cap o altres a una piloteta, amb la intenció de ficar-la a dins de quatre pals de l’equip contrari, és un crac únic, simplement això.
Quant a les seves capacitats intel·lectuals, simplement un apunt, en vint anys no ha après a parlar Català ni Castellà, ell només parlà Argentí, és un xicot limitat en molts aspectes, que li hem fet creure que és deu, això si, el paguen com si ho fos.
Que Messi marxés l’any passat, aquest any o d’aquí a dues temporades, no té més importància, tard o d’hora ho ha de fer o retirant-se perquè ja tindrà l’edat, o anar a un futbol menys competitiu per anar aguantant.
Però és un fet inexorable, que un dia o altre ho ha de fer, per tant pot ser que no ens lamentem tant.
També té els seus avantatges, a part de deixar un lloc a l’equip per gent jove i que no estigui tothom pendent d’ell, s’ha de presumir que no hi haurà cap jugador que amagui la seva responsabilitat, perquè el que resolia els partits ja no hi és.
En l’aspecte econòmic serà un gran alleujament i si s’arriba a posar les vaques sagrades al seu lloc.
No hi haurà un greuge comparatiu tan gran entre uns i altres i es podrà garantir la sostenibilitat del club.
Al pas que anàvem, potser també ens hagueren comprat els àrabs, els xinesos, un fons d’inversió o algun nou milionari de qualsevol país, per tenir el seu circ particular.
El futur s’ha d’afrontar amb el que hi ha, que promet, i seran molt més lliures de demostrar les seves capacitats, sense traves.
Que hi hagi equips-estat, és una vergonya, perquè aquí el que menys importa són els diners, en tenen a cabassos i són capaços de convèncer, més ben dit, de comprar a qualsevol.
La faceta esportiva o de “joc net”, queda completament eclipsada pel fet de posseir els millors gladiadors del circ, com a joguet i divertiment, evidentment amb còmplices als estaments “subornats”, que diuen que si a tot.
Els aficionats ja no compten per res, només per omplir estadis amb el seu fanatisme, però sense cap capacitat d’intervenir, en qüestions econòmiques.
L’abonament dels socis, el que fa un temps va ser la base i el suport econòmic d’un club, és ara una part molt minsa del pressupost.
El marxandatge i els drets audiovisuals ho ocupen tot i si a sobre el club està en mans d’un estat, d’un fons d’inversió o d’un magnat, d’una casa d’apostes, els socis no signifiquen res.
En fi que hi ha coses i problemes més importants al món, que donar puntades de peu a una piloteta, encara que els fanàtics el creguin deu (10).
Ara amb una altra camiseta i el 30 a l’esquena, potser es refredarà el suflé i que cada pal aguanti la seva espelma.
Fins aquí podia arribar en la meva caparrada, però és que ja en tinc el cap calent i el pap ple de tantes collonades.
Que tingueu un bon dia.
Josep M. Torras
aqualata 