De què serveix la UE en realitat.


El fet és que al entrar a la comunitat, els països del Sud d’Europa, es van creure de sobte rics, amb l’euro i les ajudes europees, com algú al qui li ha tocat la loteria, de fet van gastar com si fossin rics, facilitat de crèdit, interessos baixos, etc.

Van viure per sobre de les seves possibilitats un temps, van comprar tot el que podien i el que no, majoritàriament als països rics de la comunitat i van crear un deute, a causa del ritme de vida, que ara estem pagant tots plegats.

Després de la festa, es van despertar amb un panorama desolador, algú havia de pagar la factura. Aleshores van venir els plors i el cruixir de dents, els bancs van salvar la seva disbauxa a costa dels de sempre, quan tenien beneficis lleonins a costa d’operacions arriscades, aquests anaven a les seves butxaques, quan hi va haver pèrdues, aquestes a costa del poble (rescat bancari).

Si no haguéssim estat a la comunitat, els nostres actors econòmics haurien tingut la solució que sempre teníem abans, per pagar les disbauxes, devaluar la moneda, però com que estaven a la UE, això no podia ser, d’altra banda tampoc podien tirar del crèdit, els bancs havien abusat d’aquest factor i només en quedava una solució, estrènyer el cinturó als de sempre.

Ser de la comunitat només permet maniobrar en un sentit, el de  les apujades d’impostos, retallades, baixades de sous i acomiadaments, tot per poder tornar els diners que “tant desinteressament” ens van prestar, perquè ens sentíssim rics per una temporada i després ens tinguessin agafats pels bemolls a l’hora de tornar-los. Tot això te un efecte devastador sobre l’economia de varis països de la comunitat.

Vaig sentir una frase molt assenyada quan Argentina va fer el “corralito”, que em va fer pensar en el seu temps quin seria el final de tota la disbauxa: “Un país de pobres, no pot tenir una moneda de rics”, en aquell cas el peso pel dòlar i en el nostre l’euro per la pesseta i axis ens va.

Anglaterra, ja s’havia guardat algun as a la màniga, la lliura esterlina, que no l’euro i el xec agrícola del qual ningú en parla però existeix, que és una forma rocambolesca de tornar part del que deien que hi posaven els Anglesos.

Ara amb el Brexit, Anglaterra podrà fer el que vulgui amb la seva economia sense que l’encotillin les normes l’eix Franco-Alemany, que són els creditors del deute dels pobres de la comunitat i els que dicten les normes. Simplement ha marcat un camí, encara que molt més difícil de recórrer, pels que tinguin les mateixes pretensions.

A altres efectes no podem obviar que Anglaterra és la democràcia més madura d’Europa i que hi ha països de la comunitat, que només esmenten la democràcia, pel que els interessa. Per certs fets tracten els ciutadans, que són els que els han votat, d’inútils per prendre certes decisions en referèndum, clar que ells, els polítics, no se’n adonen que són la suma de la inutilitat dels seus votants, en matemàtiques en diríem un inútil elevat a la enèsima.

Tot plegat em recorda aquelles repúbliques bananeres a les quals el banc mundial els hi deixava diners pel seu desenvolupament, s’ho gastaven tot en armes, que els hi venien els països creditors per fer les seves guerres, pagar els luxes dels seus dirigents i després el deute s’havia de retornar amb la penúria del poble, tot un negoci rodó pels subministradors i pels sàtrapes del govern. Ja sé que la comparació és una mica agosarada, però per exemple a Grècia van comprar a través del suborn, molt material militar majoritàriament a Alemanya-França, que no necessitaven i que ara l’estan pagant, entre moltes altres coses.

A la resta de també ens ha passat quelcom semblant. Un avantatge tenir una moneda comuna, si, però a quin preu? Com deia més amunt, moneda de rics en país de pobres. Se n’ha beneficiat banca i poders fàctics, en forma de grups de pressió anomenats “lobbies” i ara ho paguem els entre tots. Talment com deia més amunt, podem comparar als països pobres de la UE a una república bananera i el BCE dels rics a l’FMI. En resum, quedar-se amb els guanys i socialitzar les pèrdues.

Ara després del Brexit s’ha de pair tot plegat i se’n poden extreure conclusions per un futur, de fet jo he d’arribat a la conclusió que els actors econòmics de la UE van al vent que bufa i com endevins són un desastre, diuen preveure quelcom i en canvi els esdeveniments sempre els superen i aquests són els que dicten les normes! Que Deu ens agafi confessats.

Que ho païu bé i fins un altre.

Josep M. Torras Payerol

 

Publicat dins de Posts en Català | Deixa un comentari

El corredor ferroviari mediterrani i altres vies parasitades


Sempre que sento parlar sobre un tema especial com aquest, em pregunto el perquè des dels poders fàctics de Catalunya no s’ha fet una pressió més forta, que si s’ha emprat per mantenir certes concessions administratives per part d’aquests i quan parlo d’aquests, parlo de Caixabanc i la inefable Fundació “sense ànim de lucre” de la Caixa, propietària de les concessions administratives i dels valors industrials, abans monopolis de l’Estat, a través de Criteria.

Ja hem vist d’una banda el poder que té la Caixa sobre Foment, amb l’endarreriment obres absolutament necessàries per a la circulació viaria de Catalunya en ares de poder ser bonificats per pèrdua de trànsit a les “seves” autopistes concesionades, cosa que fa que sigui més barat no fer l’autovia, que pagar les indemnitzacions, a més d’haver-la de fer, menstenint dels morts i ferits, dels danys materials, del cost que suposa tot plegat a les asseguradores i als serveis públics, sanitat, bombers i altres.

Parlo dels desdoblaments a autovia de les carreteres nacionals de Tarragona i de Girona, que ja han sigut la causa de molts accidents amb morts i ferits com a danys col·laterals i motiu de moltes protestes mai resoltes pels polítics de partits finançats per la “sense ànim de lucre” i evidentment tampoc per Fomento.

Però la Caixa només mira per això, per “la caixa”.

El fet és que si es fessin aquests desdoblaments, les seves concessions administratives tindrien menys ingressos, com ja va passar amb l’autovia a Lleida, que va tardar 20 anys a ser una realitat i va causar 200 morts sense comptar els ferits, a 10 per any.

Per la Caixa l’obertura d’aquesta autovia va suposar una pèrdua del 4% dels seus ingressos, que si considerem que els van tenir durant 20 anys, entendreu que no tinguessin en compte els “danys col·laterals”!

Per tant i fent una extrapolació de la teoria, hem de dir que a la Caixa no li interessa el corredor Mediterrani.

Per què?

Doncs molt senzill, un tren de mercaderies pot portar una infinitat de contenidors, que equivalen a molts camions i aleshores la manca d’aquests, ja que els trens amb els contenidors, evidentment no passen per l’autopista de pagament i no consumeixen gasoil, faria que la disminució del volum de transport per carretera fos enorme a Catalunya i a França on també hi tenen interessos i les pèrdues o no ingressos, per dues empreses de la Fundació La Caixa participades per Criteria, Abertis i Repsol, els hi suposarien una gran disminució dels seus beneficis.

És per això que dic que no he vist mai a la Caixa recolzar el corredor Mediterrani i evidentment els seus amics, els caps de Foment, als que els hi correspondran menjadores dites portes giratòries, quan pleguin, ja els hi va bé i no mouran un dit per aquest factor, els de Madrid en tenen la culpa, però l’enemic també el tenim a casa.

Per veure la importància a petita escala del que suposaria el corredor Mediterrani, només un simple exemple d’un ram que conec molt bé. Portar un contenidor de pells, de Noruega a Barcelona costa els voltants de € 3.000, el mateix contenidor portat als competidors del Nord d’Itàlia per tren, costa uns € 600, si extrapolem aquestes dades a tota la indústria, l’estalvi és immens i també a efectes de costos industrials, competitivitat, riscos per carretera i de medi ambient entre altres.

És evident que les grans empreses instal·lades prop del corredor Mediterrani, tindrien unes avantatges molt competitives quant a la logística i a les facilitats derivades, que faria que fos més interessant com a destí d’inversions industrials, amb el corresponent augment dels llocs de treball qualificats que això suposaria, i de generació de riquesa, a part de la facilitat de comunicació portuària amb el transit de contenidors, del món cap al Mediterrani i d’aquest cap Europa i el món.

Però tot això senyors, no interessa a unes ments curtes de mires, que només volen el seu benefici a curt termini, parasitant els corredors de transport amb concessions que ja fa anys que estan totalment amortitzades (unes quantes vegades) i impedint-ne de noves que no siguin controlades per ells.

Sense parlar d’uns partits polítics i uns mitjans que són dependents d’aquesta gent “tan caritativa”, que els finança a “sine die”, sense interès o amb un interès molt baix i que mai salden el deute, cosa que també ho fan amb els mitjans, amb la propaganda diària de les empreses i fundacions del seu grup, per tenir sempre la paella pel mànec, perquè uns els hi permetin, i perquè no escampin els seus tripijocs, els altres.

Evidentment el cost d’aquesta manera tan mafiosa d’actuar, el paguem entre tots. “Tu ets l’estrella”!

De tot això se’n deu dir obra social! I de tu, l’estrellat!

Publicat dins de Posts en Català | Deixa un comentari

Estadístiques del CAT salut. Una manera de malbaratar els diners que no tenim.


Com molts de vosaltres ja sabeu, des de fa un temps faig diàlisis i aquesta l’he fet en dos centres un de Reus i l’Hospital d’Igualada, de fet el de Reus és privat, crec que d’uns alemanys i el d’Igualada públic, un dia us explicaré les diferències entre l’un i l’altre, però avui no toca.

Només dir que estic encantat amb el de l’Hospital d’Igualada i amb el seu magnífic personal d’infermeria, per la seva dedicació, tracte, paciència i empatia amb tots els malats, tinguin el caràcter que tinguin, els saben tractar de meravella i amb tota la professionalitat d’aquest món.

Però el fet que vull explicar avui, és el d’una enquesta que van intentar fer-me des del CAT salut i que és el motiu del meu escrit.

Doncs bé anem al tema.

Resulta que l’altre dia em truquen del CAT salut demanant-me si anava a diàlisi i que em volien fer una enquesta. Que si privada, que si ho gravem però no farem servir personalment, que només és per generalitzar els resultats, etc. Accedeixo de mala gana, puix que no m’agraden fer enquestes, però penso que pot ser útil per millorar el servei.

L’entrevistador era jove i bastant amable.

Primera pregunta és si faig diàlisi i on la faig, de fet li contesto que ho he fet en dos llocs i que li podria explicar el que veig millorable en qualsevol dels dos centres. Em diu que només ho pot fer amb un i que em cenyeixi a les preguntes. De fet em diu que haig de respondre de la següent manera: Molt satisfet, satisfet, bé, poc satisfet o gens satisfet, o quelcom semblant.

Hagués preferit per guanyar temps una nota de l’1 al 5, però es veu que no va així.

D’entrada les respostes del qüestionari s’assemblen molt que les que em fan quan porto el cotxe a arreglar i em truquen des de WW, per veure com m’ha semblat. Pesats!

La primera pregunta es refereix al transport fins al centre, amb les ambulàncies de la privatització del servei. Li responc que de les ambulàncies en tinc un mal record de quan en vaig anar a fer el catèter a Sabadell (4 hores d’espera i una ambulància amb mal funcionament de l’aire condicionat, 40° a l’exterior). Em diu que em limiti a contestar les respostes preprogramades. Li dic que faig servir el meu propi transport, perquè després de l’experiència ja no me’n refio. Queda una mica sorprès, però seguim.

Em pregunta com trobo la sala d’espera de la diàlisi, li dic si és que una sala d’espera ha de tenir quelcom d’especial, em diu que si us plau, li respongui amb alguna de les respostes explicitades. Li dic que no sé exactament que dir, que hi posi que està bé. O sigui normal.

Em pregunta que em sembla el personal sanitari que m’atén. Jo li pregunto a qui es refereix als metxes o les infermeres, em diu que en general, jo li dic que no sé què respondre en general, que bé, que depèn,…… em diu que li doni la resposta programada, ho faig dient que estic satisfet.

Em pregunta que respongui, sobre el menjar que ens donen (un entrepà i aigua), li dic que ha de tenir d’especial el menjar que ens donen, que no sé què vol que li digui. Tres estrelles Michelin no és, però és menjable. Una mica de nervis i em diu que a veure perquè no responc amb les respostes programades. Li dic que ho trobo bé.

Em pregunta si m’ha informat sobre la dieta que he de seguir perquè faig diàlisi, els hi dic que en general si i que jo m’he informat de banda. Bastant nerviós em diu que em limiti a contestar una de les cinc opcions. Dic que bé.

Em pregunta a veure si m’han informat bé del manteniment del catèter, li dic que quin manteniment se suposa que haig de fer, que el tapen quan acabo la diàlisi i que em van dir que no el mullés, però que no entenc a quin manteniment es refereix, el xicot ja molt nerviós em diu que no entén perquè no puc respondre amb una de les respostes preprogramades jo li dic, que perquè no crec que les preguntes siguin les adequades per poder després millorar un servei.

Em diu que no dec veure la importància de fer aquest qüestionari o de la seva necessitat, li dic que han sigut ells els que hi deuen tenir interès, doncs són ells els que m’han trucat.

Em respon que com no m’interessa, em penjarà i el farà amb altres persones que si els interessa fer-lo. Bona tarda, bona tarda i passiu bé.

Fins aquí el qüestionari frustrat, la veritat que no entenc en què pot millorar el servei un qüestionari tan genèric, simplement es deu fer servir perquè el polític de torn posi una nota al servei i al centre i ho publiqui o ho faci públic per altres mitjans, sense cap intenció de millorar-lo o simplement per fer propaganda política, acompanyada de xifres per fer veure que es preocupen pel servei.

No sé si l’enquesta pretén que les cadires de la sala d’espera siguin butaques encoixinades, que els entrepans els faci un cuiner de moda o si els del personal sanitari, siguin tots iguals, que per les dietes i el manteniment dels catèters es publiqui un llibre o simplement volen posar nota com si fos un restaurant a Internet.

De fet l’única queixa que és generalitzada, és la del servei d’ambulàncies, que és una concessió privada, en la que el benefici dels socis es tradueix en un empitjorament del servei.

La veritat és que si a mi m’haguessin preguntat el que pensava, que es podia millorar o optimitzar del servei de diàlisi i/o quins avantatges o inconvenients hi trobava entre aquest i el privat de Reus, potser els hi hauria fet algunes indicacions útils.

El qüestionari m’ha semblat d’una inutilitat total, solament per satisfer a algun cap polític i a l’empresa que fa les enquestes, perquè les deu cobrar oi? En detriment d’altres usos més útils d’aquests diners en temps de retallades.

Però segur que n’hi ha que tenen altres prioritats abans de les essencials o simplement no tenen clares les prioritats, per desconeixement o per manca d’intel·ligència i es preocupen més per la forma, que pel fons.

Per cert i en descarrega del jove que va intentar fer el qüestionari amb mi, li dono les meves excuses, ja sé que ell només feia la seva feina i no en te cap culpa.

Que ho enquesteu bé i fins a un altre.

Josep M. Torras Payerol

Publicat dins de Posts en Català | 2 comentaris

De veritat que parlàvem de independència?


Del que es tractava en les passades eleccions no era del fet de discutir sobre el sexe dels àngels (perdó, àngeles segons la CUP), ni de la puresa de la raça, ni tan sols sobre la naturalesa corrupta de l’ésser humà, ni de lapidar a Maria Magdalena (el que estigui sense pecat ….), tampoc es tractava erigir-nos en jutges i separar els purs dels impurs, perquè llavors qualsevol meta superior seria impossible, en trobar-nos sense tropes o només amb tropes de talibans.

La fi era una cosa tan simple i alhora tan complicada com aconseguir la independència, per això era necessari tenir un nombre de representants (de tota mena i condició) suficient per assolir-la.

Si a la independència s’havia d’arribar-hi en convivència, doncs bé, uns i altres havien de fer concessions, però basant-nos en la proporcionalitat de forces, i mai la menor es pot superposar a la major.

Tenint en compte la provisionalitat de la legislatura, era de suposar que un cop obtingut l’objectiu principal, el poble en unes eleccions nacionalistes de CAT, posaria cadascú al seu lloc.

Ara el més calent és a l’aigüera, gràcies a una minoria de puristes de la raça #CUPnacional, que no sé si se‘n han adonat que en la seva orgia de puresa, els únics que els aplaudeixen són precisament els contraris a la independència i si els hi queda un xic de racionalitat al cervell, veuran que han aconseguit el que els nacionalistes Espanyols desitjaven i no sabien com fer-ho, els extrems es toquen i aquest n’és un exemple vivent.

Us felicito fills, ho heu aconseguit.

josep m. torras payerol

Publicat dins de Posts en Català | Deixa un comentari

Bon Nadal i Feliç any nou – Merry Christmas and Happy New year


_DSC9406-SNOW-002.jpg

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

#20D – Em dol l’ànima d’una campanya tan miserable i mesquina.


Quan escolto el que es diu en la campanya del #20D em venen centenars de sentiments, estupefacció, emprenyament, indignació, etc. per no seguir amb més epítets, molta vergonya aliena.

El nivell és vergonyant, paupèrrim, criden per parlar, s’esgargamellen prometent impossibles, es venen l’ànima al diable, per tal d’obtenir o mantenir el poder, molts traspuen pànic de perdre el seu “modus vivendi” i altres una ansia incontrolable d’assolir-lo.

Tot plegat un guirigall de “tontos” motivats, com deia l’Emilio Duró.

Tot per vendre’ns durant 15 dies, promeses del que mai seran capaços de fer, ni de complir.

Una de les coses que em fa més gràcia de sentir, és els llocs de treball que crearan.

Des de quan l’Estat crea llocs de treball productiu, si l’únic que fan és portar el nepotisme a la seva màxima expressió, fills, germans, cosins, cunyats, coneguts i fins i tot companys d’escola ens encolomen, són aquests els llocs de treball públics i improductius els que ens prometen, que decideixen ells i paguem tots nosaltres?

Si a més el primer que fan quan es reuneix la primera vegada el nou govern, és decidir els “seus” sous i prebendes i els dels “seus” en llocs de confiança, vaja, que la caritat ben entesa comença per un mateix!

A partir del moment en què són elegits no es tornen a preocupar dels problemes reals de la societat i del bé comú, fins que no falten 15 dies per les pròximes eleccions i aleshores altra vegada tones de mentides per tornar al “qui dia passa quatre anys empeny”.

Que ho voteu o boteu bé amics.

Josep M. Torras Payerol

Publicat dins de Posts en Català | Deixa un comentari

Lo de la CUP te pebrots.


A mi el que em semblava que la independència era primordial i que tota la resta era secundari, “ja que de fet estem rellogats de rellogats i discutim el color que pintarem les habitacions” (Romeva).

El primer que s’ha de fer dintre del sentit comú és intentar que el pis sigui nostre (independentistes) i després ja parlarem d’altres temes i en unes noves eleccions Catalanes el poble ja parlarà de què i de qui!

Si una majoria dels independentistes va estar d’acord que el president provisional seria Mas, el fet que una minoria dintre la independència ho faci a l’inrevés una qüestió “sine qua non”, no és presentable.

En una negociació s’ha de ponderar les forces de cada un i en aquest cas s’obvia.

Evidentment no es pot prescindir de CDC, sense ells no hi ha paradís i intentar que renunciïn a qui els ha portat fins aquí, em sembla una quimera.

CDC que no era independentista, han fet el canvi i gràcies a tots, ells inclosos, hem arribat fins ací, ara podem prescindir d’ells?

Tinc la impressió que en cada bogada perdem un llençol i el “tenim pressa hem de crear una República”, resulta que només és un brindis al sol.

O som tots coherents amb la relació de forces (dintre l’independentisme) i demanem el que és just i raonable o passiu bé que demà serà un altre dia.

Una assemblea, és com reunió de veïns (un orgue de gats, amb perdó), per avançar en la independència es necessiten líders i anar tots a una.

Després d’obtenir el que és primordial, podem fer totes les assemblees i reunions que es vulgui, però sempre dintre del que és raonable i de sentit comú.

En fi, que estic com molts, desil·lusionat que tan pocs arbres no ens deixin veure el bosc.

Al final resulta que els extrems es toquen i uns en el seu extremisme fan la feina als altres, als que diuen odiar, de fet la situació si no fos tràgica, seria còmica, que el que volen ‪#‎PP‬, ‪#‎PSC‬ i C’s sigui el mateix que el que vol la‪#‎CUP‬ i siguin aquests els que els hi facin la feina, té pebrots.

Que tingueu un bon dia.

Josep M. Torras Payerol

Publicat dins de Posts en Català | 1 comentari