Errar es humà, però diabòlic perseverar en els errors.
Avui parlaré de perquè soc com soc, escric com escric i dic el que dic. Potser trobareu a faltar aquella crítica punyent, però avui ni en tinc ganes, ni crec que toqui. Ja n’hi ha prou amb la que cau. De la situació actual que cadascú en tregui les conseqüències i els paral·lelismes que cregui adients.
Una bona part de la meva moral me la va inculcar el meu pare, home dur i recte, tant amb els seus com per la seva forma d’actuar. Em va fer comprendre el que era la honradesa, l’ètica i la paraula donada. Em va ensenyar a no mentir, a no ser hipòcrita i a enfrontar-me a les meves debilitats. Em va inculcar que un home (en el sentit genèric de la paraula i per tant sense connotacions masclistes) ha de tenir aquestes qualitats tant en el seu pensar, en el seu dir, en el seu quefer i ha d’aprendre dels seus errors.
Recordo també que quan portava les notes a casa, – jo era un estudiant molt irregular, en certes coses, les que m’agradaven, era dels millors i en les que no m’agradaven o no em satisfeia la forma d’ensenyar del professor, era una mica “desastril-lo”, no de zeros, però si d’aprovats raspats – el meu pare mai m’afalagava per les notes bones, sinó que sempre em criticava les dolentes. Encara que jo hagués fet un esforç i hagués millorat d’un més a l’altre, no n’hi havia prou. La meva obligació, deia, era treure bones notes. Aquella forma d’educar m’ha fet perfeccionista i per la meva manera encuriosida de ser, m’he fet també un autodidacta. Pel que fa a l’ètica, honradesa i ser home de paraula no em toca a mi jutjar-ho. El que si intento fer sempre, és harmonitzar el que penso, el que dic i el que faig.
La conseqüència de tot això és que no m’agrada quan la gent pública es fa propaganda de les seves obres, de com les fan o del bé que les fan, perquè és simplement el que pertoca. Per tant:
· Complir amb l’obligació, quan es té una responsabilitat, no és cap mèrit. Faltaria més.
· Fer bé les coses que t’han estat encomanades, és el que toca.
· Ser honrat és el que s’espera de tots i cadascun de nosaltres.
· Dir les veritats tampoc és cap mèrit, encara que en certs ambients sigui quasi un esport de risc.
· D’ètics ho hauríem de ser tots, encara que realment hi hagin moltes tentacions per no ser-ho.
· Tenir paraula, tampoc té cap de mèrit, encara que a vegades, estem temptats de no mantenir-la. La frase “val mes cinc minuts vermell, que tota la vida verd” que fan servir alguns per justificar-se, és la negació de la paraula i sense paraula no són res.
He comés molts errors en la vida, però he après de tots ells i mai m’ha encegat l’ambició. Tinc el que tinc i crec fermament que trencar els meus principis no em faria més feliç.
No vull donar lliçons a ningú. Ni vull fer de pare, ni tan sols d’avi, que això ja ho exerceixo quan pertoca i sé que molts no combregaran amb les meves idees, perquè ells viuen en un altre món o simplement es regeixen per unes altres regles de joc.
Però les coses que estan passant aquests moments al nostre voltant i que estan creant tanta preocupació i alarma social – a uns pels fets en si, i a altres per allò de que “quan vegis la barba del veí afaitar, posa la teva en remull” – potser ens facin reflexionar a tots plegats una mica. Sinó per intel·ligència, per por, o per prudència.
Que ser honrat, ètic, persona de paraula i responsable, sigui la norma i no l’excepció!
Fins un altre i ànims que no som tan dolents!
Josep M. Torras Payerol
aqualata 