Reflexions sobre la proposta de convertir 46 ha de Jorba en sòl industrial i el referèndum folklòric de la població.

Bé comencen que a la comarca de l’anoia hi ha 16.000 o 17.000 segons el mitjà de persones que cada dia van a treballar fora de la comarca i que tenim 7.000 persones a l’atur, el qual implica que hi ha 23 o 24.000 persones que no tenen feina a l’Anoia uns perquè la tenen fora i altres simplement perquè no la tenen.

Davant aquestes premisses i d’una proposta racional de crear una zona industrial a Jorba, el referèndum que alguns han promocionat com una cosa molt democràtica, per a mi folklòrica, amb premisses tal com la preservació del territori o de  les zones agrícoles o que hi ha d’haver terreny vora de casa per passejar o que en desvaloritza la casa o tantes altres propostes esotèriques i demagògiques, majorment primant l’egoisme privat davant del bé comú, que no solucionen res, però que si enreden la troca, a mi tots aquests arguments em semblen una aberració.

Uns camps agrícoles “privats” donen actualment la feina que donen, molt poca o cap, ni al municipi ni a la comarca, pel qual evidentment no beneficien com ho pot fer un polígon industrial, per tant cal pensar que l’egoisme personal d’una gent que vol conservar incòlume els voltants de casa seva, no és quelcom que s’ha d’imposar a un benefici general.

La saviesa i el coneixement són escassos i només estan a l’abast de persones sàvies i amb coneixement, els pastors d’ovelles i venedors de fum, simplement es basen en el fet que la massa és, quantitativament major, que la intel·ligència i el coneixement de qualitat.

Perquè la majoria de la gent que ha votat en aquest referèndum no vinculant, es limita a creure en unes premisses, adaptades a la seva simplicitat i comoditat, que serveixen perquè els seus pastors els diguin cap on han de tirar.

És del tot evident que si hi ha tal quantitat de gent que ha de sortir de casa per anar a treballar fora de l’Anoia o que no troba treball ni a casa ni a fora, un polígon industrial, si més no, és una possibilitat de nous llocs de treball, molesti o no als veïns o als presumptes votants d’un referèndum no vinculant i totalment folklòric.

I ho dic perquè un referèndum, que guanyen uns 350 vots, de gent que els seus perjudicis són més per la proximitat del polígon, que pel bé comú, fan pensar que el racional seria preguntar a tota la gent que no troba feina a la comarca de l’Anoia de si els hi agradaria que hi hagués la possibilitat de treballar vora a casa, encara que només fos per uns quants.

Estic absolutament segur de qui guanyaria aquest referèndum i aquests que votarien, segur que tindrien altres raons de què el polígon els molestes mínimament, perquè les raons particulars, no poden passar per les raons del bé comú.

Amb tots els respectes pels predicadors i venedors de fum, no es pot demanar que vinguin empreses i no donar lis el lloc on establir-se, perquè si no hi ha un hàbit on fer-ho, tot l’altre és absoluta demagògia, encara que es parli d’empreses ecològiques, sostenibles o altres definicions, de moda.

El cas és que sense lloc, no hi ha empreses, perquè els polítics no en porten, ni en creen, ni les mantenen, simplement poden facilitar les condicions adients perquè vinguin i que en aquest cas és convertir 46 ha. de sòl agrícola en industrial.

Que segur encara que sigui mínimament, donarà més opcions de llocs de treball, que si segueixen com estan i no és acceptable que una mínima quantitat de gent  de la comarca, mirant pel seu bé particular, supeditin el bé general.

Els xerraires, salvaries i benefactors del poble, mai es juguen els seus, sempre fan i desfan amb els dels altres.

Que tingueu un bon dia i que el gaudiu amb salut.

Josep M. Torras Payerol

Reflexions sobre una caparrada, Messi i el ser o no ser del Barça.

No acostumo a reflexionar sobre el futbol, m’agradava molt i ara m’agrada molt menys, ha desaparegut ja fa temps el component esportiu i s’ha transformat en el “pa i circ” de les masses que dominen els quatre sàtrapes de sempre.

Messi és un jugador de futbol i en això de donar  puntades de peu, cops de cap o altres a una piloteta, amb la intenció de ficar-la a dins de quatre pals de l’equip contrari, és un crac únic, simplement això.  

Quant a les seves capacitats intel·lectuals, simplement un apunt, en vint anys no ha après a parlar Català ni Castellà, ell només parlà Argentí, és un xicot limitat en molts aspectes, que li hem fet creure que és deu, això si, el paguen com si ho fos.

Que Messi marxés l’any passat, aquest any o d’aquí a dues temporades, no té més importància, tard o d’hora ho ha de fer o retirant-se perquè ja tindrà l’edat, o anar a un futbol menys competitiu per anar aguantant.

Però és un fet inexorable, que un dia o altre ho ha de fer, per tant pot ser que no ens lamentem tant.

També té els seus avantatges, a part de deixar un lloc a l’equip per gent jove i que no estigui tothom pendent d’ell, s’ha de presumir que no hi haurà cap jugador que amagui la seva responsabilitat, perquè el que resolia els partits ja no hi és.

En l’aspecte econòmic serà un gran alleujament i si s’arriba a posar les vaques sagrades al seu lloc.

No hi haurà un greuge comparatiu tan gran entre uns i altres i es podrà garantir la sostenibilitat del club.

Al pas que anàvem, potser també ens hagueren comprat els àrabs, els xinesos, un fons d’inversió o algun nou milionari de qualsevol país, per tenir el seu circ particular.

El futur s’ha d’afrontar amb el que hi ha, que promet, i seran molt més lliures de demostrar les seves capacitats, sense traves.

Que hi hagi equips-estat, és una vergonya, perquè aquí el que menys importa són els diners, en tenen a cabassos i són capaços de convèncer, més ben dit,  de comprar a qualsevol.

La faceta esportiva o de “joc net”, queda completament eclipsada pel fet de posseir els millors gladiadors del circ, com a joguet i divertiment, evidentment amb còmplices als estaments “subornats”, que diuen que si a tot.

Els aficionats ja no compten per res, només per omplir estadis amb el seu fanatisme, però sense cap capacitat d’intervenir, en qüestions econòmiques.

L’abonament dels socis, el que fa un temps va ser la base i el suport econòmic d’un club, és ara una part molt minsa del pressupost.

El marxandatge i els drets audiovisuals ho ocupen tot i si a sobre el club està en mans d’un estat, d’un fons d’inversió o d’un magnat, d’una casa d’apostes, els socis no signifiquen res.

En fi que hi ha coses i problemes més importants al món, que donar puntades de peu a una piloteta, encara que els fanàtics el creguin deu (10). 

Ara amb una altra camiseta i el 30 a l’esquena, potser es refredarà el suflé i que cada pal aguanti la seva espelma.

Fins aquí podia arribar en la meva caparrada, però és que ja en tinc el cap calent i el pap ple de tantes collonades.

Que tingueu un bon dia.

Josep M. Torras

Els Reis, Casa Nostra Casa Vostra, Tinta Negra, #BaltasarDeVeritat, “blackface” i altres collonades.

S’acosta com cada any la festa dels Reis i com des de fa cent vint-i-cinc anys, Igualada la meva ciutat es prepara per a aquesta.

Seria de sentit comú que TV3 ho retransmetis.

Però ara resulta que hi ha unes associacions que s’oposen a què hi hagi gent amb la cara pintada a aquesta, “la nostra televisió”, fa de políticament correcta i no ho retransmeten.

Partint de la base que és una tradició que forma part del nostre folklore i de la nostra essència i que és una representació d’una creença catòlica, que hi han de dir, unes gents que estan en terra d’acollida i que cadascuna se sap les seves tradicions i els seus folklores o és que ara resulta que per una espècie d’absorció meravellosa, comprenen perfectament el nostre folklore i les nostres tradicions.

Jo no em poso en si són musulmans o cristians, o Indus, o de qualsevol religió o secta que siguin, tampoc em poso si en el seu folklore ancestral, si es pinten la cara de blanc o de groc, o si ho fan imitant les ratlles del tigre o si es posen caretes de lleó o si imiten al que sigui o a qui sigui, ho respecto, cada poble té les seves tradicions i el seu folklore, que va lligat intrínsecament en l’essència d’aquests.

A mi no se m’acudirà mai si vaig a casa seva, dir-los que no es pintin la cara de blanc o de groc, o que facin servir animals de veritat o qualsevol altra cosa que a mi no em sembli bé, és el seu folklore i són les seves tradicions i com molt bé diu la dita popular, allà on vagis fes el que vegis.

Per la mateixa raó, no accepto que gent que no entén la meva tradició i el meu folklore com a tal, com a part de la meva essència, s’inventi collonades, pel fet que per participar-hi en certs llocs es pagui i aleshores algú cregui que els hi prenen la feina, que no hi ha d’altre motiu que aquest, per molt que s’amagui darrere de diverses connotacions.

No és qüestió de sentiments racistes, ni de qualsevol altra cosa, és una representació que va intrínsecament lligada a la cultura popular i almenys al meu poble, la gent que fa de patge segurament anirà a casa d’amics i coneguts i parlarà amb coneixement de causa amb els infants i els hi comunicarà el que ell va sentir en les mateixes circumstàncies, amb una empatia només a l’abast de qui ho ha viscut.

Per no parlar de tota la litúrgia al voltant del Patge Faruk.

No és qüestió del color, que en aquest cas serveix per amagar identitats, per no trencar amb la il·lusió i la imaginació, es tracta de poder anar per les cases i de poder pujar pels balcons i parlar als infants sense trencar la màgia que té aquesta tradició.

No és admissible que els nouvinguts ens diguin com hem de fer la festa i siguin ells els que imposin les condicions d’un folklore, que no té res a veure amb racismes o altres connotacions, fetes servir únicament per justificar una finalitat monetària.

Perquè si no, hauríem de demanar antecedents culturals catòlics a tota aquesta gent, que ara reclamen participar en una tradició sense cap creença en aquesta.

Els reis no és una obra de teatre qualsevol, ni és folklore africà, és una festa nostra, que els nouvinguts creients o no, que s’integrin a la nostra societat podran gaudir, de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres sempre i podran fer de patges, blancs, negres o rossos, perquè ningú els hi demanarà que tinguin la pell de cap color, simplement que gaudeixin i entenguin aquesta festa sense altres connotacions i això en pocs llocs ho podrien fer, segurament al seu país d’origen no seria permès.

Per tant, sabater a les teves sabates i sobretot respecte per la tradició d’un país d’acollida, que mai s’atreviria a matissar les seves tradicions ancestrals.

Suspens a TV3, per caure en aquests paranys i voler ser més papistes que el papa o defensem les nostres tradicions tal qual ha sigut sempre o aviat deixaran d’existir, a vegades voler estar a la moda del políticament correcte és contraproduent, veritat Sr. Vicent Sanchis?

És clar que, quan alguns pseudo-progres, confonen un pessebre amb un mostrari d’Ikea, em queden poques esperances de conservar les tradicions.

Apa que tingueu un bon dia.

Josep M. Torras Payerol

DGT Cambio de velocidad máxima en carreteras secundarias, quién es el beneficiado?

He leído sobre el porqué del cambio de velocidad en las carreteras españolas, he intentado consultar estadísticas sobre la causalidad de los accidentes en la DGT (del 2013?). Al menos las que están al alcance del público en general y he consultado también opiniones en folletos de la DGT y otros.

Mi conclusión ciertamente personal, es que no hay una explicación clara sobre el mismo.

Hablan de la siniestralidad de las carreteras sin medias de separación, donde se producen el 70/+% de accidentes, con un porcentaje similar de muertos, la otorgan al exceso de velocidad, al invadir la vía contraria (ya se sabe por la física que si dos vectores de fuerza, chocan frontalmente, se suman las fuerzas), luego te dicen que son por distracciones y más adelante insinúan que la mayoría de los accidentes son por culpa del móvil u otros aparatos similares.

En qué quedamos, es por exceso de velocidad, invasión de calzada contraria o por descuido con los aparatos electrónicos, así mismo no concretan ni las horas del accidente, si es de salidas de discoteca de madrugada, por el alcohol o por cualquier otra circunstancia, ni las características de los conductores, ni su experiencia, ni su estado conduciendo, ni el estado de las vías o si son puntos negros.

Supongo que con una estadística bien hecho y detallada por conceptos, se podrían tomar soluciones inteligentes, razonadas y específicas, para intentar solucionar el problema, porque es una tontería decir que disminuyendo la velocidad, disminuyen los riesgos en general, a velocidad 0 evidentemente accidentes 0 o sea que si eliminamos los vehículos no habrá accidentes con vehículos, supongo que tan burros como para vendernos esto no lo somos, o sí?

Esta medida no evita que los que ahora cometen imprudencias no lo sigan haciendo, ni cambia las circunstancias de los accidentes y en efecto no evita que se sigan utilizando dispositivos móviles mientras se conduce, siendo este el mayor motivo de muertes en la carretera (no el exceso de velocidad, ni la invasión de la calzada contraria), ya que cuando se manipula un aparato, generalmente se disminuye esta, tampoco reduce la conducción imprudente o bajo los efectos del alcohol o las drogas, ni de los conductores jóvenes inexpertos a altas horas de la madrugada, etc.

Sin considerar todos estos factores, la medida, me parece ridícula, ya que no afronta el serio el problema, los conductores imprudentes seguirán siendo imprudentes con10 km por hora de más o de menos.

Explicar que otros países lo han hecho, no es un argumento válido, ya que deberíamos considerar que otros países que tienen límites de velocidad más elevados, como Alemania, que con una climatología más adversa que la nuestra, sus índices de siniestralidad son mucho más bajos y también deberíamos hablar del estado de las carreteras y de otros factores que no dependen del conductor o que si dependen del conductor, como la cultura vial.

En realidad el beneficiario real es el concesionado del cambio de los paneles de velocidad, se debería ver quién y en qué condiciones ha recibido el contrato y cuál es su relación con los que lo conceden y también de la mafia de los radares https: / /bit.ly/2Sfe3oH (que llegan a poner radares gratis a cambio de hasta el 30% de la recaudación) y así quizás entenderían más cosas de la medida, que las razones que nos dan.

Recuerden que el último cambio de velocidad en autopistas que sólo duró unos meses y consideren que ahora se han cambiado señales en 10.000 km. de carreteras, haga cuentas y verás quién beneficia directamente esta medida y el de los radares, ni os cuento.

En cosas públicas pregúntese esto siempre y tal vez allí esta encontrará gran parte de la explicación.

Ojalá esté equivocado, pero ya tengo una edad, las he visto de verdes y maduras, utilizo el sentido común y suelo tener mi opinión, no la que la administración me vende, que tiene sus razones reales, que suelen a ser simples y poco razonadas y sus razones ocultas, que muchas veces son la razón principal.

Que tengan un buen día.

josep m. torras payerol

 

DGT Canvi de velocitat màxima en carreteres secundàries, qui és el beneficiat?

He llegit sobre el perquè del canvi de velocitat a les carreteres espanyoles, he intentat consultar estadístiques sobre la causalitat dels accidents a la DGT (del 2013?). Almenys les que estan a l’abast del públic en general i he consultat també opinions en fullets de la DGT i altres.

La meva conclusió certament personal, és que no hi ha una explicació clara sobre el mateix.

Parlen de la sinistralitat de les carreteres sense mitjanes de separació, on es produeixen el 70/+% d’accidents, amb un percentatge semblant de morts, l’atorguen a l’excés de velocitat, en envair la via contrària (ja se sap per la física que si dos vectors de força, xoquen frontalment, es sumen les forçes), després et diuen que són per distraccions i més endavant insinuen que la majoria dels accidents són per culpa del mòbil o altres aparells semblants.

En què quedem, és per excés de velocitat, invasió de calçada contrària o per distracció amb els aparells electrònics, així mateix no concreten ni les hores de l’accident, si és de sortides de discoteca de matinada, per l’alcohol o per qualsevol altra circumstància, ni les característiques dels conductors, ni la seva experiència, ni el seu estat conduint, ni l’estat de les vies o si són punts negres

Suposo que amb una estadística ben feta i detallada per conceptes, es podrien prendre solucions intel·ligents, raonades i específiques, per intentar solucionar el problema, perquè és una bajanada dir que disminuint la velocitat, disminueixen els riscos en general, a velocitat 0 evidentment accidents 0 o sigui que si eliminem els vehicles no hi haurà accidents amb vehicles, suposo que tan rucs com per vendre’ns això no ho som, o sí?

Aquesta mesura no evita que els que ara cometen imprudències no ho segueixin fent, ni canvia les circumstàncies dels accidents i en efecte no evita que es continuïn fent servir dispositius mòbils mentre es condueix, sent aquest el major motiu de morts a la carretera (no l’excés de velocitat, ni la invasió de la calçada contrària), ja que quan es manipula un aparell, generalment es disminueix aquesta, tampoc redueix la conducció imprudent o sota els efectes de l’alcohol o les drogues, ni dels conductors joves inexperts a altes hores de la matinada, etc.

Sense considerar tots aquests factors, la mesura, em sembla ridícula, ja que no afronta el seriosament el problema, els conductors imprudents seguiran sent imprudents amb10 km per hora de mes o de menys.

Explicar que altres països ho han fet, no és un argument vàlid, ja que hauríem de considerar que altres països que tenen límits de velocitat més elevats, com Alemanya, que amb una climatologia més adversa que la nostra, els seus índexs de sinistralitat són molt més baixos i també hauríem de parlar de l’estat de les carreteres i d’altres factors que no depenen del conductor o que si depenen del conductor, com la cultura viària.

En realitat el beneficiari real és el concessionat del canvi dels panells de velocitat, s’hauria de veure qui i en quines condicions ha rebut el contracte i quina és la seva relació amb els que el concedeixen i també de la màfia dels radars https://bit.ly/2Sfe3oH (que arriben a posar radars gratis a canvi de fins al 30% de la recaptació) i així potser s’entendrien més coses de la mesura, que les raons que ens donen.

Recordeu que l’últim canvi de velocitat en autopistes que només va durar uns mesos i considereu que ara s’han canviat senyals en 10.000 km. De carreteres, feu números i veureu qui beneficia directament aquesta mesura i el dels radars, ni us explico.

En coses públiques pregunteu-vos-ho sempre i potser allà aquesta trobareu gran part de l’explicació.

Tant de bo estigui equivocat, però ja tinc una edat, les he vist de verdes i madures, utilitzo el sentit comú i acostumo a tenir la meva opinió, no la que l’administració em ven, que té les seves raons reals, que acostumen a ser simples i poc raonades i les seves raons ocultes, que moltes vegades són la raó principal.

Que tingueu un bon dia.

josep m. torras payerol

Ho estem fent bé?

El meu dubte com a jugador d’escacs, és si hi ha pla B, C, D, E, …. o solament hi ha gent que va al seu aire amb tota la bona fe que vulguis, però si el contrari pot destruir el tauler o dictar les seves normes sobre la marxa, aquesta no és la resposta, ni és el camí, ni és la forma d’enfocar-ho, diem-ne que no és la tàctica per tractar tal partida amb un contrari, que te totes les armes de la força al seu cantó, el poder!

Estic més per una lluita de judo contra força bruta, que per qualsevol altre forma d’actuar.

Evidentment ha quedat demostrat, que esperar que els de fora ens reconeguin, per la gràcia de Déu, no funciona.

Malauradament tota revolució, per pacífica que sigui, necessita màrtirs i fins ara només tenim víctimes, tot el honorables que vulguis, però no donen la suficient indignació i força moral per retombar-ho tot definitivament, mes aviat els compadeixe’m a pesar del sacrifici que fan.

Les dubtes dels últims dies han sigut fatals, per al final arribar a la conclusió de què hem de presentar-nos a unes eleccions que no hem triat, ja que quan haguérem pogut fer-ho l’endemà del referèndum, sense tanta parafernàlia i per decisió pròpia.

Però les il·lusions d’uns i les pressions d’altres eren tan fortes que feien que no hi hagués mes camí que tirar endavant sense saber exactament cap a on.

Els unionistes van tots a una amb la icona de la pàtria indissoluble, unitat de destí en el univers (Un dels principis fonamentals del moviment) , amb totes les armes del poder a la seva disposició, nosaltres sembla que cada partit especula amb les cadires qué guanyarà o perdrà, prenent tal o qual decisió, i os asseguro que alguns només pensen en això, com sempre la caritat ben entesa comença per un mateix.

O anem tots a una com a poble o no arribarem enlloc, hem d’estar per sobre dels polítics, fent la política que interessa a Catalunya i no la política i la tàctica que interessa a cada partit.

En fi que no veig cap clarividència de què algú sàpiga com anar-hi i com gestionar l’endemà, els cabdills són benvinguts, però qui es posa el davant, amb un enemic que té tot el poder i les armes i els nostres van amb el clavell a la mà i un somriure.

Hem de deixar de ser germanetes de la caritat, tots els gegants tenen els peus de fang, busquem les seves debilitats, magnifiquem-les enfrontem-los entre ells mateixos i no deixem que ens trobin les nostres debilitats.

No especulem amb els amics que tenim fora d’aquí, ells també prefereixen la comoditat de les seves butaques, que la incomoditat de les idees, que les remouen.

Tots els règims establerts a vegades refugiats sota la pàtina de la democràcia, tenen com a finalitat, perpetuar-se a si mateixos i el conservadorisme està per sobre de totes les coses, les lleis democràtiques serveixen per això, per fer fora a tots els que pertorben la seva comoditat.

Fem que sentin doncs vergonya aliena als seus aliats i no menyspreem mai la seva força, més aviat aprofitem-la, sumant-la a la nostra per esquivar-los i fer-los caure, com un bon lluitador de judo.

Salut i visca Catalunya!

Josep M. Torras Payerol

Catalans – On som, qui som, on estem?

Estem en un estat de dret o de fet?

En un estat on es passen pel forro el dret o estem en una república de fet o de dret?

Estic una mica, confós, saturat i emprenyat amb tota aquesta caòtica parafernàlia, en la que cadascú guarda la seva cadira en una banda i l’altra.

A part que no es parla del cas Gürtel, on el fiscal dóna per sobradament provat que el PP tenia una caixa B i com a conseqüència que tot el llistat de comptes escrits de la mà de Barcenas eren veritat i que membres del PP que estan en el govern van cobrar en sobres en negra.

Que el PP es va fiançar (campanyes i seu social) amb suborns d’empreses a les quals es concedien obra publica o sigui tractes de favor i prevaricació i tots saben quines són les empreses públiques i on i a qui es concedeixen les principals obres públiques.

En vista de tots aquests fets em fascina que ningú es doni per assabentat i que segueixi havent-hi el govern de lladres que hi ha, recolzat per PSOE i C’s que segon ells són implacables davant de la corrupció.

De fet el que es diferencia del PP en el cas del C’s, és que no han robat perquè encara no han governat i els del PSOE, que ara no poden robar directament a Espanya però sí que ho poden fer a alguns dels seus “cortijos”.

Parlen de legalitat i quan aquesta els hi va en contra destitueixen i traslladen jutges i fiscals i uns quants dels seus imputats és “moren” circumstancialment, abans d’anar a declarar. Deu ser d’estrès!

El cas de Catalunya ha anat de perles a alguns, per fer fum sobre què realment importa, proclamant-se els defensors de la llei, quan en realitat estan a l’altre costat de la balança, més hipocresia impossible.

Ah! Em deixava l’inefable 155, un article sense contingut, hereu del Franquisme que és interpretable com vulgui, pel partit en el poder, vaja un article de tot a cent, sense contingut i sense límits, una aberració jurídica total, que serveix per mantenir la unitat de destí universal i que no permet a ningú volar per la galàxia sideral pels segles dels segles.

L’únic que m’estranya d’aquest article xiclet, és que no l’haguessin aplicat ahir al Girona en vèncer al Madrid, donant el resultat per invàlid i castigat al Girona per tal atreviment, al Marca avui si fossin imparcials, haurien fet un titular com aquest Puigdemont: 2 – Rajoy: 1.

Visca Catalunya! Que cadascú l’estimi o la defensi com millor pugui o sàpiga i que consideri que amb el 155, som tractats com una colònia i les colònies sí que tenen tot el dret d’autodeterminació, reconegut internacionalment sens cap dubte.

Els països del voltant simplement són cooperativistes i conservadors, siguin governats per neoliberals o per socialistes, tots defensen la seva pròpia cadira i hi ha mals que volen quietud i Catalunya els hi fa remoure el cul.

Prefereixen defensar a feixistes descendents de franquistes, declarats amics de les pitjors dictadures que hi han hagut a Europa i que van costar milions de morts, abans que reconèixer a pacifistes, que l’únic que volem és treballar, que no ens robin i que ens deixin tranquils.

Com deia un del que no recordo el nom, qui oblida la història, està obligat a repetir-la

Adjunto una entrevista genial en preguntes frecuents de TV3 a Willy Toledo i Epidio José Silva, que responen a unes quantes questions.

Que tingueu un bon dia.

https://youtu.be/amE7EbvWfF4

Josep M. Torras Payerol

El PSOE y el poder del comedero o el típico OTAN (Rajoy) de entrada no!

Los animales a los que los humanos les ponen un pesebre, dependen de estos y en este sentido están subyugados, de hecho el dicho popular, “no morderás la mano que te da de comer” lo define perfectamente.

La postura, es decir, la impostura de la dirección del PSOE actual, es la de explicar que la abstención no es un apoyo a Rajoy, aunque la explicación razonable de este hecho, está fuera de la lógica y del sentido común.

Únicamente se puede explicar por el miedo a perder el comedero por el quien se mueva no sale en la foto (A. Guerra)

Echaron al secretario general del partido, elegido por democracia interna, porque simplemente quería cumplir con la palabra dada, lo que parece ser un pecado en política.

De hecho es un engaño y un menosprecio a toda su militancia. Aunque el fariseísmo, populismo, cinismo y otros istmos son la “verdaderamente causam” de la supervivencia política, pues un político que mantiene sus promesas desgraciadamente parece ser lo más inverosímil en política.

La “capo” de la rebelión, Susana Diaz, un ex, burgués y caradura y el conjunto de los “barones” sin título, pero con las prebendas correspondientes, la secundaron, pero no por el hecho de la gobernabilidad de España – que ya vemos que se gobierna sola, y probablemente con más eficiencia de cuando los políticos no están en funciones – sino por el hecho de conservar sus privilegios, considerando un mal menor dejar gobernar a un partido de corruptos (definido como tal, por imputados, jueces y tribunales), en vez de ir a unas nuevas elecciones, a las que tienen pánico, porque muchos de ellos piensan que haría que perdieran sillas, poder y prebendas debido al temido descalabro.

Y no dejan de tener razón ya que en esta pseudo-república bananera que es España, se premia la corrupción del que manda, ya que aparentemente cierta parte del pueblo piensa que si ellos mandaran, también harían lo mismo o sea corrupción y nepotismo por sistema. A más corrupción del partido que manda, más parlamentarios electos y viva la Pepa.

Pero parece que estos “golpistas” del PSOE no han previsto, que con la postura que ha tomado actualmente la gestora, aparte de la rotura interna, no olvidemos que Sánchez fue elegido por las bases, en las próximas elecciones el descalabro será aún más duro, por haber traicionado los principios democráticos más elementales, haber perdido la credibilidad y vendido la dignidad, por el plato de lentejas.

Más que nada porque en una legislatura en política a diferencia del mundo real, se traduce quien día empuja “cuatro” años pasa o sea pan para hoy y hambre para mañana.

Este grupo de chupamedias y vividores con comedero, el hecho de saberse tan inútiles en el mundo real, los hace entrar en pánico y en este estado, pierden cualquier indicio de dignidad, si es que lo tuvieran de antemano.

Pero para salvar ahora el enredo, además de hacer el ridículo permitiendo que en España mande un partido manifiestamente corrupto, tendrá para ellos en el futuro, consecuencias más graves que si hubieran cogido el toro por los cuernos, al menos no hubieran perdido la dignidad, ya que sin esta devienen unos impresentables.

La justicia divina pone a todos en su sitio y la realidad futura, será terrible para estos que se han vendido por frufrú del terciopelo, presentándolo como un servicio en España. Más cinismo, imposible.

En fin, esperaremos sentados a la puerta de casa a ver pasar sus cadáveres políticos, en la próxima legislatura, y entonces será el momento del llanto y crujir de dientes.

Que miserables pueden llegar a ser los humanos, cuando dependen de un pesebre.

Que lo digiráis bien y hasta otra.

Josep M. Torras Payerol

El PSOE i el poder de la menjadora.

Els animals als quals els humans els hi posen una menjadora, depenen d’aquests i en aquest sentit estan subjugats, de fet la dita popular, “no mossegaràs la mà que et dóna a menjar” ho defineix perfectament.

La postura, es a dir, la impostura de la direcció del PSOE actual, és la de explicar que l’abstenció no és un suport a Rajoy, encara que l’explicació raonable d’aquest fet, està fora de la lògica i del sentit comú.

Únicament es pot explicar per la por de perdre la menjadora.

Van fer fora de la secretaria general del partit, elegit per democràcia interna, perquè simplement volia complir amb la paraula donada, cosa que sembla ser, és un pecat en política.

De fet és un engany i un menyspreu a tota la seva militància. Encara que el fariseisme, populisme, cinisme i altres istmes són la “veram causam” de la supervivència política, un polític que manté les seves promeses malauradament és el més inversemblant en política.

La “capo” de la rebel·lió, Susana Diaz, algun ex, barrut i el conjunt dels “barons” sense títol, però amb les prebendes corresponents, la van secundar, però no pel fet de la governabilitat d’Espanya – que ja veiem que es governa sola, i probablement amb més eficiència de quan els polítics no estan en funcions – sinó pel fet de conservar els seus privilegis, considerant un mal menor deixar governar a un partit de corruptes (definit com a tal, per imputats, jutges i tribunals), en comptes d’anar a unes noves eleccions, a les que tenen pànic, perquè molts d’ells pensen que faria que perdessin cadires, poder i prebendes a causa del temut daltabaix.

I no deixen de tenir raó ja que en aquesta pseudo-república bananera que es Espanya, es premia la corrupció del que mana, aparentment certa part del poble pensa que si ells manessin, també farien el mateix o sigui corrupció i nepotisme per sistema. A més corrupció, més parlamentaris electes i visca la Pepa.

Però sembla que aquests “colpistes” del PSOE no han previst, que amb la postura que ha pres actualment la gestora, a les pròximes eleccions el daltabaix encara serà més dur, pel fet d’haver traït els seus principis més elementals, d’haver perdut la credibilitat i venut la dignitat, pel plat de llenties.

Mes que res perquè en una legislatura en política a diferència del món real, es tradueix pel qui dia passa “quatre” anys empeny. Pa per avui fam per demà.

A aquesta colla de llépoles i vividors amb menjadora, el fet de saber-se tan inútils en el món real, els fa entrar en pànic i en aquest estat, perden l’esma.

Però per salvar ara la papereta, a més de fer el ridícul i permetent que a Espanya mani un partit manifestament corrupte, tindrà per ells en el futur, conseqüències més greus que si haguessin agafat el brau per les banyes, almenys no hagueren perdut la dignitat, ja que sense aquesta esdevenen uns impresentables.

La justícia divina posa en el temps, a tothom al seu lloc i la realitat serà terrible per aquests que s’han venut pel fru-fru del vellut al cul, presentant-ho com un servei a Espanya. Més cinisme, impossible.

---

En fi, esperarem asseguts a la porta de casa a veure passar els seus cadàvers polítics, en la pròxima legislatura, i aleshores serà el moment dels plors i cruixir de dents.

Que miserables poden ser els humans, al contrari dels animals, quan depenen d’una menjadora.

Que ho païu bé i fins a un altre.

Josep M. Torras Payerol

De què serveix la UE en realitat.

El fet és que al entrar a la comunitat, els països del Sud d’Europa, es van creure de sobte rics, amb l’euro i les ajudes europees, com algú al qui li ha tocat la loteria, de fet van gastar com si fossin rics, facilitat de crèdit, interessos baixos, etc.

Van viure per sobre de les seves possibilitats un temps, van comprar tot el que podien i el que no, majoritàriament als països rics de la comunitat i van crear un deute, a causa del ritme de vida, que ara estem pagant tots plegats.

Després de la festa, es van despertar amb un panorama desolador, algú havia de pagar la factura. Aleshores van venir els plors i el cruixir de dents, els bancs van salvar la seva disbauxa a costa dels de sempre, quan tenien beneficis lleonins a costa d’operacions arriscades, aquests anaven a les seves butxaques, quan hi va haver pèrdues, aquestes a costa del poble (rescat bancari).

Si no haguéssim estat a la comunitat, els nostres actors econòmics haurien tingut la solució que sempre teníem abans, per pagar les disbauxes, devaluar la moneda, però com que estaven a la UE, això no podia ser, d’altra banda tampoc podien tirar del crèdit, els bancs havien abusat d’aquest factor i només en quedava una solució, estrènyer el cinturó als de sempre.

Ser de la comunitat només permet maniobrar en un sentit, el de  les apujades d’impostos, retallades, baixades de sous i acomiadaments, tot per poder tornar els diners que “tant desinteressament” ens van prestar, perquè ens sentíssim rics per una temporada i després ens tinguessin agafats pels bemolls a l’hora de tornar-los. Tot això te un efecte devastador sobre l’economia de varis països de la comunitat.

Vaig sentir una frase molt assenyada quan Argentina va fer el “corralito”, que em va fer pensar en el seu temps quin seria el final de tota la disbauxa: “Un país de pobres, no pot tenir una moneda de rics”, en aquell cas el peso pel dòlar i en el nostre l’euro per la pesseta i axis ens va.

Anglaterra, ja s’havia guardat algun as a la màniga, la lliura esterlina, que no l’euro i el xec agrícola del qual ningú en parla però existeix, que és una forma rocambolesca de tornar part del que deien que hi posaven els Anglesos.

Ara amb el Brexit, Anglaterra podrà fer el que vulgui amb la seva economia sense que l’encotillin les normes l’eix Franco-Alemany, que són els creditors del deute dels pobres de la comunitat i els que dicten les normes. Simplement ha marcat un camí, encara que molt més difícil de recórrer, pels que tinguin les mateixes pretensions.

A altres efectes no podem obviar que Anglaterra és la democràcia més madura d’Europa i que hi ha països de la comunitat, que només esmenten la democràcia, pel que els interessa. Per certs fets tracten els ciutadans, que són els que els han votat, d’inútils per prendre certes decisions en referèndum, clar que ells, els polítics, no se’n adonen que són la suma de la inutilitat dels seus votants, en matemàtiques en diríem un inútil elevat a la enèsima.

Tot plegat em recorda aquelles repúbliques bananeres a les quals el banc mundial els hi deixava diners pel seu desenvolupament, s’ho gastaven tot en armes, que els hi venien els països creditors per fer les seves guerres, pagar els luxes dels seus dirigents i després el deute s’havia de retornar amb la penúria del poble, tot un negoci rodó pels subministradors i pels sàtrapes del govern. Ja sé que la comparació és una mica agosarada, però per exemple a Grècia van comprar a través del suborn, molt material militar majoritàriament a Alemanya-França, que no necessitaven i que ara l’estan pagant, entre moltes altres coses.

A la resta de també ens ha passat quelcom semblant. Un avantatge tenir una moneda comuna, si, però a quin preu? Com deia més amunt, moneda de rics en país de pobres. Se n’ha beneficiat banca i poders fàctics, en forma de grups de pressió anomenats “lobbies” i ara ho paguem els entre tots. Talment com deia més amunt, podem comparar als països pobres de la UE a una república bananera i el BCE dels rics a l’FMI. En resum, quedar-se amb els guanys i socialitzar les pèrdues.

Ara després del Brexit s’ha de pair tot plegat i se’n poden extreure conclusions per un futur, de fet jo he d’arribat a la conclusió que els actors econòmics de la UE van al vent que bufa i com endevins són un desastre, diuen preveure quelcom i en canvi els esdeveniments sempre els superen i aquests són els que dicten les normes! Que Deu ens agafi confessats.

Que ho païu bé i fins un altre.

Josep M. Torras Payerol