Parlamentant sobre les abelles!

El significat en política de “vendre l’ànima al diable”!

Recentment en una entrevista d’una TV local em van preguntar, que es el que no em vendria mai i jo vaig respondre sens dubtar “l’ànima”, em va sortir de la ídem. Aleshores va venir la segona part, el perquè i la resposta va ser “perquè no te preu”.

Com ja he comentat altres vegades jo sóc un animal “rumiant” primer avalo i després rumio.

La veritat es que a vegades les coses estan dintre teu i només surten quan algú pregunta i tu mateix et quedes sorprès de la resposta, com si vingués d’una altre persona i per això he començat a reflexionar, que no es res més que anar cap endins en els teus pensaments i les seves raons, en aquest cas sobre la venda de l’ànima.

En aquest sentit, el primer que he fet espontàniament després de llegir certes declaracions, ha sigut un tuït a les inefables Pan-espanyolistes Camacho&Chacón “tanto monta, monta tanto” dient-lis que ja fa temps que s’havien venut l’ànima i que el seu cinisme no tenia preu. La seva ànima evidentment si.

Doncs be, la meva interpretació de “vendre l’ànima” és en el de que hom ja no es propietari de la seva, sinó que ha postular i defensar idees que venen d’altri, amb l’única finalitat de preservar la seva menjadora.

Tant se val que aquestes idees vagin contra els seus mes elementals principis, se’ls passen pel forro, a fi de no perdre la posició privilegiada que tenen a la societat, en el cas de que no fessin servir el cinisme i la hipocresía a manera de “modus vivendi”.

Jo no dic que en certes idees hi poden estar d’acord o no, sinó que han de dir si “bwana” a totes, els hi agradin o no, en canvi poden dir “digo” i demà “Diego” als soferts ciutadans per aconseguir els seus propòsits i no passa res!

Amb aquesta forma d’actuar simplement es tornen ànimes buides, sense paraula pròpia, ni dignitat, útils només pels qui mouen els titelles i els hi proporcionen la menjadora.

On s’és vist que tot un grup de gent pensi sempre igual, votin en grup i sempre diguin el que volen els mestres titellaires, sense un bri de sentit comú, ni d’argument propi?

Les seves armes per dominar els “corders” del poble, són el cinisme, la mentida, la por, les falses promeses i amb aquestes premisses, fan realitat allò de “qui dia viu, quatre anys empeny”.

La seva visió del mon real, el del carrer, és absolutament en vers als seus interessos, no senten ni poden sentir ni comprendre, la realitat que angoixa a molta gent, perquè l’únic que els angoixa a ells es la seva menjadora i aquesta mentre estan en actiu, la decideixen el primer cop que es reuneixen per formar parlament, senat, consell, alcaldia o el que sigui i ja se sap, “músic pagat no fa bon so”.

Després d’això l’únic que els preocupa es que els tornin a votar al cap de quatre anys i per això viuen i es desviuen, amb una manca absoluta de coneixement i menyspreu pel que passa al mon real, fent servir únicament la demagògia per guanyar vots.

Finalment molts d’ells que han tingut part i poder en decisions que afavoreixen als titellaires, se’ls dona una menjadora de per vida en forma de consell d’administració o altre, en pago dels serveis prestats.

Tot això sense parlar de “sobres”, sobresous, despeses de representació, prebendes i altres maneres igual o més fosques d’obtenir “beneficis inexplicables” per ells i pels titellaires, des de la seva posició de “servei al ciutadà”.

D’exemples en hi han un fotimer i no cal repetir-se, gratant una mica tot sabem qui són, els uns, els que compren ànimes i els altres els que se la venen per des de “un plat de llenties” fins a nivells extrems de tots coneguts.

Es evident que hi ha polítics que volen treballar pel poble, però el sistema es com una cistella de pomes podrides (no només una, com en cita popular, sinó moltes) i evitar podrir-se (vendre’s l’ànima) es quasi una feina titànica.

Sembla evident de que els únics polítics que no es taquen els dits són els que no toquen cireres, però fan tots els esforços per poder tocar-les en el futur, mitjançant la demagògia populista i recordo molt be com “100 años de honradez” se’n van anar en orris, l’endemà que van tocar poder uns ben coneguts.

Tinc amics dins la política i potser mig peu dins i respecto als que són persones en tot el sentit de la paraula, però com que cada dia sóc una mica més gran i per això una mica més savi (en sentit comú), estic cada vegada més perdent les esperances, que les pomes amb ànima, substitueixin a les que se l’ha venut.

Aquestes últimes s’agafen a les branques com esperitades, fent servir l’eufemisme de “estar al servei dels ciutadans”.

Precisament aquest eufemisme en vista del que veig, m’ofèn en sobremanera la intel·ligència, la meva i la del molts ciutadans que ja comencen a estar molt cansats de tant cinisme i fatxenderia.

En fi ja he buidat el pap i per avui ja en hi ha prou.

Els meus millors desitjos per les ànimes lliures i a les altres ja s’ho trobaran, perquè es molt trist, viure amb l’ànima venuda.

Com dic jo “l’ànima no te preu”!

Josep M. Torras Payerol

Natura dat, Salamantica non!

Lenguas vehiculares: “Quod natura non dat, Salamantica non prestat”

Estoy muy sorprendido de ver cómo se utiliza el vehículo de la lengua sea la que sea, como un arma de demagogia política y no como un elemento cultural enriquecedor.

 ¿A qué vamos a la escuela? A aprender o como yo siempre digo a que nos enseñen a aprender. Alguien va para discutir con qué legua vehicular se debe hacer? Yo creía y creo que la riqueza de la enseñanza, o de la cultura en general es siempre, cuanto más mejor y no al contrario.

 Vamos a ver. Si un alumno que en su casa sólo habla castellano, en su barrio la mayoría también lo hace y la mayoría de sus amigos también, qué mal le hace que en la escuela su lengua vehicular sea una diferente y que además el ayude a integrarse con otra gente del País donde vive y de la ciudad que ha elegido para estar, sin perder nada su contacto con su lengua materna?

 Que miedo a qué? A estudiar en otra lengua vehicular, a tener más cultura, poder integrarse más y mejor en todos los niveles de la sociedad, a tener más oportunidades personales, de trabajo y de relación con diferentes entornos? Donde estan las desventajas.

 Enseñar en la lengua vehicular de Cataluña, que es el Catalán, anorreará al individuo o lo hará más libre y más abierto? Fuera y dentro de la escuela en el tiempo libre, podrá hablar la lengua que él quiera y cuando quiera, porque al fin y al cabo, un idioma es un vehículo para comunicarse, no para aislarse. No queremos guetos, sino que hablamos de integración.

 Qué mejor que una lengua vehicular, que se llama Catalán y que es la lengua que se habla oficialmente en Cataluña. No veo por ninguna parte ninguna imposición, sino integración. Alguien quiere guetos, incultura, poca o mala educación? Separar por lenguas, limita o aumenta posibilidades, abre o cierra puertas?

 Que un alumno aprenda más o menos o tenga más cultura, no depende de la lengua vehicular, sino de su capacidad. La frase del encabezamiento puede servir tanto para los alumnos como para los defensores de cambiar la lengua vehicular por interés propio, no de la enseñanza, ni de la cultura. Pero como es posible que alguna de esta gente no lo entiendan porque es en latín, les haré una traducción con un dicho a la catalana. “Allí donde no hay, no se puede sacar”.

Se debe enseñar a amar todas las lenguas. Tantas como se pueda. Nos abrirán mentes y caminos para ser más universales.

Además, ahora que hablamos de ahorrar, les pondré un ejemplo que usan en informática. Dice que cualquier programa estandarizado cubre el 90% de las posibilidades y cuesta un 10%, de lo que cuesta un programa especializado para el 10% de las excepciones. Simplificando, lo que cubre 90 cuesta 10, lo que cubre 10 en cuesta 90.

Es esperpéntico pues, que una pocas familias de Cataluña quieran cambiar toda la enseñanza Catalán y muevan todo un tribunal constitucional, en un tema como este. Y más cuando las reivindicaciones de miles de catalanes en muchos otros temas realmente importantes, no lleguen a ninguna parte.

A este juego no quiero jugar, porque las cartas están marcadas y demuestra el paupérrimo nivel de este país donde nos quieren forzar a vivir.

Yo hablo 5 idiomas y comprendo palabras de otros dos, sólo tuve una lengua vehicular impuesta, el Castellano y en la escuela sólo estudié una lengua extranjera, el Francés (muy mal alumno, hasta que comprendí que era un gran medio vehicular para ligar con Francesas guapas). Del Catalán ni vehicular, ni como asignatura. Pero no lo he dejado de hablar. Del resto lo he aprendido porque soy abierto y autodidacta. Y aparte del idioma utilizo la empatía, que también sirve para comunicarse.

Quizá todo esto me viene, por culpa del idioma vehicular?

 Por cierto, no he oído nunca a un catalán quejarse porque tuvo que ir a estudiar a un centro del estado español, donde la lengua vehicular sea el castellano, ni a nadie decir que estos estudiantes tienen menos nivel por haber usado el catalán como lengua vehicular hasta entonces. Quiere decir esto que son más inteligentes o que sólo se buscan problemas donde no los hay?

Josep M. Torras Payerol

Este post lo publiqué en Catalán el  21/03/2012 i también sigue siendo absolutamente válido a día de hoy.

El idioma en la ley de enseñanza en Catalunya. Un medio o un fin?

Yo creo que nos perdemos en disquisiciones inútiles cuando se debería ir al origen, a la fuente. Estamos hablando del Catalán y el Castellano como lenguas vehiculares o estamos hablando de que son el fin de algo?

Nunca se debe perder de vista la utilidad de un instrumento, en este caso el idioma, porque si perdemos la utilidad, perdemos el espíritu.

Una lengua es vehículo de comunicación entre personas, si desnudamos al santo encontramos que no es la finalidad sino sólo un vehículo para comunicarse, por tanto el Catalán en la escuela es un instrumento y un medio para adquisición conocimientos, cultura y educación.

La finalidad es que los estudiantes adquieran un bagaje educativo, que les permita ser ciudadanos, bien educados, bien culturizados y bien preparados, en la lengua que lo hagan es secundario. Hay algún padre normal que no se sienta orgulloso de su hijo, por sus conocimientos y por su cultura?

Entonces y para abreviar podemos decir que en Cataluña se enseña con el Catalán como lengua vehicular, no contra el Castellano, el Inglés, el Suajili o cualquier otra lengua, simplemente es más fácil, más económico y es lo que hay en Cataluña.

Preguntar si un padre no tiene el derecho a que su hijo se eduque en Castellano, es un tópico, podríamos preguntar primero que entiende por educar, porque la lengua de “per se” no educa y después preguntar si el padre marroquí también tiene derecho a pedir que a su hijo lo eduquen en Árabe, el keniano en Swahili o cada uno de entre las 120 nacionalidades diversas que hay en Cataluña en su lengua de origen. Por esta norma de derecho, todos tienen el mismo, pero Cataluña no es la torre de Babel, ni una colonia de las “Españas”.

Evidentemente no olvido que físicamente estamos en la Península Ibérica, concretamente en el Nordeste de la parte denominada España, pero también estamos en Europa y si me apuráis el Mundo y la diversidad de las lenguas, la cultura y del conocimiento no tiene porque ser un inconveniente, ni una frontera, sino una ventaja que enriquece.

Los padres y digo los padres, porque aquí hay mucho manipulador que usa la lengua para cosas que no son su función ni lo que corresponde, deben querer que su hijo reciba la mejor educación posible y si su hijo al salir de la escuela habla tres idiomas, mejor que de dos y cuatro aún mejor, pero sin perder de vista lo que es más importante, los conocimientos, la educación y la cultura.

Dicen que saber no ocupa lugar y sin querer menospreciar a nadie, en uno de los colectivos más inteligentes del mundo, el que precisamente y proporcionalmente ha tenido más premios Nobel, la mayoría de sus componentes hablan al menos cuatro lenguas. Así pues, la pluralidad idiomática es una ventaja o un inconveniente? Claro que siempre ha habido quien va contra ciertas cosas, para esconder sus intenciones o sus carencias.

Finalmente podemos decir, que de necio se puede ser en cualquier lengua “Quod natura non dat, Salmantica non praestat”. O como decía el inefable Einstein, “la estupidez humana es infinita”.

“Knowledge, education and culture. What else! “

En fin, que nos podríamos dejar de tonterías, de discutir si son galgos o podencos, la finalidad es que atrapen la caza.

Hasta otra.

 Josep M. Torras Payerol

Este post lo publiqué en Catalán el 03-07-2009 i sigue siendo absolutamente válido a día de hoy.

Mascles en euforia primaveral!

Banques usureres de l’UE i còmplice en la usura el BCE i per tant presumptes delinqüents.

Segons la Viquipèdia: “La usura és el cobrament excessiu d’interessos per un préstec, de forma que es produeix un abús del creditor. Ha estat condemnada com un pecat per diverses religions i es considera delicte en la legislació sobre relacions econòmiques de gran part dels països europeus.”

Anem a veure, si partim de la base d’aquesta definició i observant com es manega el diner del BCE, espero poder demostrar que s’està cometent un acte d’usura, que en teoria és penat per les pròpies lleis de l’UE.

Primer les premisses de l’argumentació:

És de tots sabut que el Banc Central Europeu, presta diners a les Banques dels països de l’UE a un interès que es dels voltants de l’1%, per ajudar al propi funcionament de les mateixes.

D’altre banda l’UE prohibeix expressament que el BCE presti diners directament als països de la comunitat, per exemple per comprar els seus bons, que per cert no entenc que tinguem una moneda única i els bons siguin per països (o potser sí que ho entenc).

En base a aquesta prohibició són les Banques dels Països de l’UE que reben els diners a aquest interès de l’1%, que compren bons – donen crèdit – a diferents països de l’UE a interessos del 5% del 10% i fins i tot del 15% dels que tenen més dificultats com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia.

Evidentment aquests interessos d’usura – si algú creu que se’ls hi ha de donar altre nom que m’ho digui – recauen sobre les espatlles dels soferts ciutadans ofegant-los cada vegada més amb un deute amb interessos abusius a totes llums.

Perquè hem de pagar uns interessos de 5% 10% o 15% si el banc que ens els presta només li han costat un 1%? Es prou bona aquesta definició d’usura?

Diuen que és per culpa de la prima de risc – un eufemisme per justificar la usura -.

Evidentment tota aquesta martingala està basada en que l’UE no deixarà morir a la gallina -caure l’Euro -, perquè aleshores no hi haurien ous per a ningú o potser si que la cobdícia d’alguns ens portarà fins l’abisme.

Beppo Grillo deia l’altre dia en un programa de TV – cito textualment i d’oïdes -:“Són pitjor que la màfia aquests polítics, perquè aquesta mai deixarà morir a la gallina, doncs cobra en ous, però aquests –els polítics- a més, volen matar de gana a la gallina”. I em temo que té molta raó.

El “quid” de la qüestió es per quins set sous el Banc Central Europeu, que al cap i a la fi és el Banc de tots els de l’UE, no posa en el mercat d’una vegada bons Europeus, a un interès mòdic i deixa de fer el joc a aquesta colla d’usurers i cràpules, que si no els hi parem els peus, mataran a la gallina. Xipre només és uns avís!

Tot plegat no deixa de ser l’evidència d’una gran hipocresia. Els diners del BCE haurien de ser per la industria productiva, que és la que dóna de menjar a les gallines.

Si en lloc d’això, es fan servir per comprar deute – molt més ben remunerat – la gallina a més de no menjar, s’endeuta encara més i al final resulta que ja no pon ous – o en pon molt pocs o raquítics – amb totes les conseqüències col·laterals: Gallines sense treball, sense gàbia, sense produir i passant gana.

Algú pot creure que aquesta política té algun sentit o porta enlloc. Potser només serveix per omplir les arques dels usurers.

La pregunta final és si la política financera de l’UE amb el BCE davant i la Merkel de ”matagallines”, farà que sortim del forat o senzillament estem cavant per fer-lo més profund.

I així ja podem concloure i demanar:

Algú pot posar ordre a aquesta disbauxa?

Si hi ha llei de la usura que l’apliquin. Sinó haurem de sortir tots al carrer –ens estan robant i ho saben– i córrer a clatellots a tota aquesta colla de sapastres que amb l’excusa de les primes de risc ens estan escanyant a tots.

És per tot això que els Bancs dels països de l’EU semblen usurers i el BCE còmplice necessari en la usura.

On són els jutges Europeus que han d’aplicar la Llei?

Josep M. Torras Payerol